La destrucció de la identitat dels oprimits es construeix per exclusió, comenta el sociòleg Daniel Feierstein: instal·lant la sospita i la desconfiança (va passar amb el poble gitano). Però els venedors de l’aliè, els Dràcules que viuen a costa de la sang de tercers, no saben o no els importa saber que destruir l’altre és acabar, a la llarga, amb el propi grup. N’hi ha prou creant un enemic bèl·lic que justifiqui la violència; els esdeveniments d’ara i abans ens segueixen sorprenent amb les seves taques, brutes d’horror.
Els esforços per augmentar el coneixement requereixen entorns saludables, prou “nets”, que facin emergir els drets, aquests que, en conjunt, ens acosten a béns comuns, vincles sostenibles que permeten millorar la igualtat, un bé escàs donades les condicions de vida de massa gent.
Som el país de la Unió Europea amb més abandonament prematur a la secundària
És molt dur caminar sense calçat. Tot i l’esforç de docents –amb més treball, més ràtio per aula i menys sou–, els desequilibris en l’escolarització de l’alumnat estranger van augmentar fa una dècada i no han baixat. Des del 2011 s’han reduït els pressupostos educatius. Som el país de la Unió Europea amb més abandonament prematur a la secundària, amb elevades taxes de població jove amb dèficit instructiu, que ni estudia ni treballa.
Deia el psicoanalista Wilfred Bion que per assolir un pensament transformador cal certa maduresa emotiva i, sobretot, molta acceptació del dubte i la incertesa. Posar el dit a la nafra, mirar el que falla, fer-se preguntes sobre el límit de les fronteres.
Defensar la comunitat necessita incorporar l’alteritat com a antídot a la indiferència, buscar mirades i gestos que reflecteixin amb claredat els blaus i cicatrius que desvetlla la nostra història. N’hi haurà prou amb prodigar-se en una cosa tan extraordinària com és “parlar més amb un mateix” per intentar comprendre millor els altres. Exercitar la molècula moral, com cita el neuròleg Paul Zak: una bona elecció per a la política actual.
