No el coneixia. Formo part d’aquests milers de persones que mai van conèixer en Carles Capdevila però que avui ens hem llevat desitjant que tot fos un malson. Avui tots som una mica més petits i tots plorem la pèrdua d’algú que, en més o menor mesura, ens ha influït. Les seves lliçons i el seu somriure vital ens han fet millors persones. Hem de destacar –i no ho fem prou– a les persones valentes, decidides i que a pesar de tot, del drama, fan el que sigui perquè aquest món sigui una mica millor. Mai més tornarem a llegir els seus articles. Aquestes línies que les llegies una vegada i una altra, en bucle, i donaves gràcies perquè algú ho pogués explicar amb tanta naturalitat. En Carles va dir i va escriure el que molts pensàvem però no ens atrevíem a dir.
Estem envoltats de desastres, de polítics corruptes i de gent amb mala fe. Amb un món tan horrorós com el que vivim, és just reconèixer a aquells que el fan millor i que sobretot, ens fan pensar. En Carles deia grans coses, coses essencials, amb molt poques paraules. Ens feia reflexionar, ens feia pensar i fins i tot, ens feia qüestionar la nostra manera de viure. Ningú mai s’havia preocupat perquè sent una infermera davant un malalt de càncer. Ningú mai no s’havia preocupat pels mestres, per la feina que fan i per l’amor que posen a la seva professió. Ningú s’havia preocupat mai per les coses més simples, més senzilles i més boniques del món. Ell ho va fer i ens va envoltar a tots d’una mena de tendresa i de dolçor que ens acompanyarà sempre, i més en un món on sembla que importa tot, menys les emocions.
En ell, hi havia una mica de tots nosaltres. Els seus articles ja formaran part per sempre més del nostre ideari, del meu ideari. D’una filosofia de vida que ens hauria de rodejar a tots, per dolça i honesta. Mai més tornarem a sentir-lo parlar amb aquella passió i aquella emoció per educar als altres en els seus discursos a Youtube. Ell va ser capaç de viure amb una malaltia molt cruel i tot així en va saber treure la moral, la ironia i el sentit de l’humor. Quantes vegades m’he posat a riure veient els seus discursos on parlava de l’educació!
En Carles era molt més que un periodista i és per això que avui no només el plora la seva família i els companys del diari Ara. Era un comunicador extraordinari i un educador. Li fascinava parlar de l’educació i sempre amb una perspectiva irònica, amb petits detalls molt humorístics. Ell va educar als pares, als professors però també ho va fer a nosaltres, als fills. Tots els que el vam llegir i ens vam impregnar de la seva identitat, de la seva filosofia de vida i d’aquest optimisme –optimisme pencaire, en deia ell–, avui estem orfes. A vegades no cal conèixer algú per plorar la mort. Per sentir el dolor a l’ànima i per compartir aquesta ràbia que avui tots sentim.
No li tocava. A ell, no.
