Els meus avis encara guarden al seu estudi una màquina d’escriure que sovint em fa gràcia recuperar per adonar-me i adonar-nos que ara estem massa ben acostumats. També em serveix per veure com ha passat el temps i adonar-me de la meva destresa amb una màquina d’escriure. Hi ha coses que si no es practiquen, s’obliden. Recordo les classes extraescolars que vaig fer de mecanografia durant cinc anys. Una habitació petita, deu màquines d’escriure i una classe on vam aprendre molt però sobretot ens ho passàvem bé. Era un espai de lleure on teníem un esperit competitiu molt sa entre nosaltres i que ens esperonava a millorar. Però ara, amb aquesta modernitat que ens envolta, potser vivim en una immediatesa que pot fer que ens oblidem del nostre passat. Tot ho volem per ahir i sense esperar ni un moment. Com si tots els nostres desitjos ens haguessin de ser concedits per art de màgia.
Últimament, tinc la sensació que no només estan desapareixent les llibreries i els quioscos. També costen molt de trobar les copisteries, aquests espais on es poden imprimir document, fer fotocòpies, enquadernar treballs, etcètera. La setmana passada necessitava imprimir uns papers i després de buscar i rebuscar, en vaig trobar una. Un fet tan simple com aquest es va acabar convertint en una bona xerrada i un gran debat. A vegades, les converses més interessants i de les que en pots treure més suc sorgeixen del no-res i per casualitat. O potser res és casualitat i les persones que entren a la nostra vida, ho fan per millorar-la o per fer-nos rumiar sobre el que estem fent, el que no estem fent i el que realment voldríem fer i no ens atrevim a confessar ni a nosaltres mateixos.
La dona que em va atendre em va inspirar confiança des del minut 1 i encara no em sé explicar per què. Va passar així. De cop, sense avisar. Com les grans coses de la vida. Ella em va explicar que quasi tots els que estudiem a distància i tenim el material a l’ordinador, preferim imprimir-ho. Que la tecnologia avança cada dia més ràpid i ho fa amb la intenció d’estalviar el paper però, curiosament, la majoria de nosaltres prefereix el paper. En el meu cas, sempre ha estat així i en la majoria d’alumnes que conec, també. M’és molt més fàcil llegir, estudiar o escriure a mà, en paper, que no fer-ho d’una forma digital. D’aquesta manera, retinc molt millor la informació, puc fer-hi anotacions i també agilitzo la meva memòria visual que m’ha salvat de moltes coses.
Tot avança a una velocitat de vertigen. La digitalització cada dia és més present a les nostres vides. En teoria, aquesta eina ens hauria de facilitar la feina –la que sigui– en el nostre dia a dia, però no sempre és així. La modernitat (digital) no té per què implicar la defunció del paper. Donem llarga vida a les biblioteques, als llibres en paper i al plaer de fullejar diaris, llibres o revistes. Serà un consol.
