Davant el procés sobiranista que viu Catalunya hi trobem bàsicament dues estratègies, la del Govern espanyol i la dels partits i entitats que donem suport a la consulta i al procés.
L’estat espanyol parteix d’una estratègia del tot errònia. No s’arriba a saber si és una fal·làcia que s’inventen per fer front al procés, o realment ja s’han cregut les seves pròpies mentides i per tant parlen des de la convicció. El cas és que consideren que l’origen del procés és d’unes elits polítiques concretes, que ho fan per tapar la seva suposada corrupció o suposada negligència en la gestió del país. Com a estat amb escassa tradició democràtica que són, davant d’aquesta anàlisi, el vot democràtic, el poble, els ciutadans, devem ser simples borrecs que seguim el que diuen els nostres líders per enganyar-nos.
Amb aquest tipus d’anàlisi la solució per part d’ells és clara: si eliminen aquesta elit política acabaran amb el procés. D’aquí la persecució que, de vegades amb arguments, de vegades sense, de vegades amb fons, de vegades inventat… ha iniciat l’Estat espanyol sobre tot allò que identifiquen com a elits que han iniciat aquest procés, bàsicament tot allò que té a veure amb Convergència i Unió. És una estratègia que farà aigües sempre, perquè parteix d’una anàlisi del tot errònia. Simplement el procés és del poble, iniciat i protagonitzat pel poble. Aquesta estratègia no ens fa mal, no fa mal al procés.
D’altra banda, tenim l’estratègia que, encapçalada pel president Mas, tenim la majoria de forces polítiques catalanes junt amb la societat civil, liderada, entre d’altres, per l’ANC i Òmnium Cultural. Després de 30 o 300 anys de lluitar per un reconeixement de Catalunya, sent impossible aquest reconeixement dins de l’Estat espanyol amb el cop de porta al nou Estatut com a detonant, i assolida la majoria social per la independència que ha estat sempre l’objectiu del catalanisme (sense majoria social no hi podia haver referèndum d’autodeterminació ni per tant procés), creiem que l’única possibilitat de reconeixement real com a nació de Catalunya és esdevenir un estat propi, o sigui independent. I la manera d’aconseguir-lo és apel·lant al dret a decidir que tenen, no ja només els pobles, sinó els ciutadans en qualsevol democràcia, o sigui votant, consultant al poble català si vol o no aquest camí.
Una estratègia i altra no es toquen ni tangencialment, a no ser que des de la part sobiranista, algú piqui algun ham llançat per part de l’Estat espanyol. Mira que són hams grossos, poc dissimulats, dels que es veuen de lluny, amb un esquer que no amaga ni de bon tros el ferro que se’t pot clavar a la boca.
És en aquest sentit que el cas Pujol ha de seguir les necessàries i urgents vies judicials que corresponguin, incloses les seves possibles derivades, però no té res a veure amb el procés, no pot per tant tapar-lo, ni políticament ni mediàtica, i només el taparà si dels àmbits sobiranistes algú pica l’ham.
És possible que a algú li faci doncs mal la boca avui, tan fàcil com treure’s l’ham, escopir l’esquer i mantenir el cap fred, el cor calent, els punys ferms i els peus a terra i seguir endavant amb el procés. Si és així, el tenim guanyat, perquè la democràcia sempre guanya. Aquí a tot arreu.
