En una de les últimes entrevistes que li han fet a la Joana Ortega, exvicepresidenta del Govern, ha parlat de la política, de la independència i de per què el poder atrapa tant a uns i a altres, els allunya de les càmeres i l’impacte mediàtic. Evidentment, això té un perill i és que tot el que t’atrapa, et pot arribar a xuclar tant fins que et converteixi en algú que no ets i t’oblidis d’on véns.
Sembla difícil arribar a aquest punt per als que ens sentim molt lluny del poder però des de fora dóna la sensació que del pati de casa al poder hi ha una passa. Com de l’odi a l’amor. En aquest país, hi ha gent molt bona, molt professional i que excel·leix en el seu ofici –per què hem perdut aquesta preciosa paraula i l’hem substituït per professió?– però curiosament no se sent reconeguda. No és bo generalitzar, però tenim molts exemples que ens demostren que alguns sí que tenen reconeixement sense fer ni la meitat d’allò que pregonen aquells que lluiten i piquen pedra cada dia. Per què el poder és tan incòmode per als que tenen molt talent? Es pot arribar a dalt de tot sense talent? Què és el que els mou a alguns per arribar al poder de la forma que sigui? És indispensable tenir pocs escrúpols per tenir èxit? I els valors, on queden?
Què és el poder? Afortunadament, no té el mateix significat per tothom. Per algú, el poder significa arribar a dalt de tot, al cim, a l’Everest i triomfar sí o sí però per a una altra persona, tenir èxit pot voler dir fer el que li agrada, sentir-s’hi a gust i no tenir el reconeixement unànime però sí dedicar-se a allò que l’apassiona. L’error està aquí, en voler arribar al cim sense pensar en quin preu s’ha de pagar. Pensava per què el poder ens atrau tant i és capaç de sobrepassar el talent quan escoltava els discursos de campanya que va fer Donald Trump i la posterior victòria a les eleccions dels Estats Units. El mirava i observava la seva gent. Els seus fidels, les persones que el van votar i que semblava que el seguien com si fos un profeta. Potser, és això el que ha captivat a tanta gent. Estem fugint de les convencions, de la suposada normalitat i de les promeses infundades per acabar elegint de president a algú que diu –bestieses, sí– coses que ningú s’atreveix a dir.
Tothom sap que a qualsevol persona li agrada que la segueixin, l’aplaudeixin i li riguin les gràcies. Potser és així com s’arriba al poder sense tenir un gran talent. Amb la cara molt dura. Sense pudors ni vergonyes.
