El camp d’acollida de refugiats de la localitat polonesa de Medyka, a la frontera amb Ucraïna. Foto cedida
La solidaritat no té fronteres. O potser sí, però les travessa. Així ho han fet cinc veïns de Sant Andreu de la Barca i un de Castellví de Rosanes que han viatjat plegats fins a la frontera entre Polònia i Ucraïna per ajudar refugiats ucraïnesos que fugen de la guerra. Gràcies a ells, disset persones han pogut arribar fins aquí i ja han estat acollides a diferents punts de l’Estat.
Concretament, catorze membres d’una mateixa família han anat a parar a Càceres, on una noia ucraïnesa que hi viu des de fa anys està coordinant l’acollida de fins a 200 refugiats; una mare i la seva filla de tres anys s’han instal·lat a València i una noia jove s’ha reunit amb la seva família a Barcelona.
Els veïns de Sant Andreu que van idear el viatge van rebre una allau de suport per part de molts altres ciutadans del Montserratí, que van voler fer la seva aportació econòmica. A més, 24 hores abans de sortir, es va posar en contacte amb ells un castellvinenc que els va demanar sumar-s’hi, fent-se càrrec ell de les seves despeses. Dit i fet, l’endemà van emprendre el camí en quatre vehicles carregats d’ajuda humanitària, que tornarien amb tots els seients ocupats.
El primer destí va ser el poliesportiu de la localitat polonesa de Medyka, on van haver de passar l’exhaustiu control dels militars abans de reunir-se amb la noia que viatjava amb la seva filla. Allà no van trobar ningú més que volgués venir a Espanya –la majoria d’ucraïnesos volen quedar-se a prop del seu país, tal com matisa un dels santandreuencs que va fer el viatge– i se’n van anar al camp de refugiats habilitat a la frontera. Després de superar més registres i controls, van conèixer qui consideren el seu “àngel de la guarda”, un universitari català que els va portar fins a la família de catorze persones. L’altra noia, que va ocupar l’última plaça disponible, la van recollir a Cracòvia.
Durant el camí de tornada van haver de guanyar-se la confiança dels nous passatgers. “És normal que tinguessin desconfiança, estaven en una situació molt difícil i no ens coneixien de res”, diu un dels veïns de Sant Andreu, que afegeix que al final van acabar creant “llaços”. Destaca que el refugiat més petit, de només un any i quatre mesos, va tornar a ser un nen a mesura que anaven posant quilòmetres de distància amb la guerra.
Ara aquests veïns estan rebent trucades d’altres persones que també estan disposades a fer 5.000 quilòmetres per ajudar el poble ucraïnès i els demanen consells per al viatge. Ells els ajuden de bon grat amb l’objectiu que hi hagi més refugiats amb el mateix destí que les disset persones que ja són aquí, que han començat una nova vida amb l’esperança de tornar aviat a una Ucraïna en pau.
