García Herrera, en un recital a la Casa de Cultura fa dos anys. Foto: Aj. Abrera
“Em sembla que això és una malaltia que hauré de suportar tota la vida”. És el que va pensar José Luis García Herrera sobre la seva passió per la poesia quan només tenia 18 anys, i ho recorda ara, amb 57, mentre reflexiona sobre la seva trajectòria.
Aquest poeta, veí d’Abrera, té 35 llibres publicats i una llista de desenes i desenes de premis literaris. De fet, aquest mes de maig ja n’ha aconseguit dos: el Pluma de Oro i el Premi Joan Perucho de Poesia d’Ascó per Hoste de l’oblit, que es publicarà l’any vinent.
García Herrera, que compagina l’escriptura amb la seva feina a un laboratori, ha trobat en els premis literaris una via per veure publicats els seus poemaris (en molts casos, el guardó inclou l’edició del llibre). “La poesia es ven poc i, per tant, costa que es publiqui”, reconeix, i assegura que quan enviava originals a editorials sovint els rebutjaven.
El primer llibre seu que va veure la llum va ser Lágrimas de rojo niebla, guanyador del Premi Vila de Martorell el 1989, motiu pel qual li té un “afecte especial”. Sent el mateix per La solitud, perquè va ser el primer que va publicar en català, l’any 2012.
Pel que fa a la relació entre públic i poesia, creu que sovint l’error és pensar que un poema s’ha d’entendre d’una determinada manera: “No cal interpretar-lo exactament, sinó deixar-se emportar per la bogeria de les paraules”, diu. Per això, quan algun lector li explica la interpretació que ha fet d’un poema i li pregunta si era això el que volia dir, ell es limita a respondre: “Això és el que tu has entès? Doncs això és el que volia dir”.
