Des de l’any 1986, la fundació Arc de Sant Martí és l’ens de referència per al món dels discapacitats al Baix Llobregat Nord. Després de més de 20 anys de vida, manté la mateixa essència: la lluita per la inclusió de les persones amb discapacitat. Rosa Cadenas és una de les persones que exemplifiquen aquesta vocació.
Quin és el teu primer contacte amb el món de la discapacitat intel·lectual?
Jo estudiava a l’Institut i una de les professores ens va convidar, a mi i a una altra companya, a assistir a l’Escola d’Educació Especial de Martorell com a voluntàries del servei de menjador. Com que no m’agradava massa estudiar, em va convèncer i m’hi vaig sentir a gust des del primer dia. Allà vaig conèixer un seguit de pares i mares com el Víctor Massana o l’Antònia Garcia que, posteriorment, van ser els impulsors de la fundació Arc de Sant Martí. I un cop allà, he anat fent de tot fins a dirigir un equip de persones.
Què t’acaba atrapant del món dels discapacitats per acabar-t’hi dedicant professionalment?
Sobretot per la generositat i l’estima que trobo en la relació amb les persones amb discapacitat. Ells es comuniquen a la seva manera i són molt agraïts. I la gent es pensa que són tot el contrari. És molt injust que, encara ara, la societat actual tingui tantes etiquetes per als discapacitats. És vergonyós, per exemple, que encara hi hagi hotels que vulguin amagar que tenen clients amb discapacitats. I això està passant, avui, en ple segle XXI.
Què és per a tu la fundació Arc de Sant Martí?
Un estil de vida. El millor que m’ha passat és gaudir de la feina. I aquí hi tinc mitja família… el meu pare gestiona l’hort del centre, la meva germana hi treballa, la meva filla també hi està molt implicada… Al final hi acabes involucrant tot el teu entorn personal a la feina. Un diumenge qualsevol puc acabar fent un cafè amb usuaris de l’Arc de Sant Martí.
Quins són els reptes en clau nacional?
El gran repte és la inclusió. Hem de superar la gran diferència que hi ha, encara, entre les persones que tenen una discapacitat o no. I això passa perquè les persones amb discapacitat passin desapercebudes. Per aconseguir-ho, necessitem centres més oberts a la comunitat, amb un sistema més proper al que tenen a la resta d’Europa, de relació directa entre persones independentment de si tenen alguna discapacitat o no.
Tornem a Martorell. Quan va sorgir la necessitat de construir un Centre d’Atenció Diürna?
Vam veure que cada vegada els usuaris tenen la necessitat de disposar d’una millor assistència i que no hi havia espai suficient per a garantir-ho a Martorell. És un centre de referència, en creixement constant pel que fa, sobretot, a la millora de l’atenció personalitzada que reben tant els usuaris com les seves famílies. Estem en un període de transformació cap a aquesta direcció. Sortir de l’aula tancada i oferir activitats diferents, molt definides per cada cas individual.
El centre té llista d’espera?
Sí, déu n’hi do! Actualment tenim una quarantena de nois i noies i en un període de cinc anys és previst arribar a un màxim de cinquanta. La xifra no passarà d’aquí perquè no volem saturar-nos. La demanda ens arriba d’altres comarques, sobretot de l’Anoia. A vegades, des de l’equip patim perquè no pots donar resposta a totes les famílies com desitjaríem.
Amb l’atenció diürna resolta, l’altra petició de les famílies és el servei residencial.
Aquesta és la segona fase del projecte, que hem de fer amb certa urgència. Actualment disposem de llars i pisos de suport on hi viuen persones amb molta més autonomia que els usuaris que tenim al centre d’atenció diürna. El servei residencial que proposem és adequar-lo a les necessitats dels usuaris. No volem la clàssica residència distribuïda en habitacions sinó un projecte innovador amb espais on hi hagi diferents habitatges adaptats a les persones. S’està fent la redacció tècnica del projecte, per iniciar les obres ben aviat.
L’Arc de Sant Martí promou un festival benèfic i ja en sumeu 22!
És la festa amb majúscules! Des de fa molts anys, ha agafat una altra dimensió. Amb l’escenari d’El Progrés i amb la sala plena de gom a gom, és una gran recompensa per als usuaris. Durant tot el curs preparen els balls com una activitat setmanal més al centre i el festival el viuen amb molta il·lusió.
