Foto: Rally Dakar

El 17 de gener de 2020 és un dia que Pep Mas no oblidarà mai. Aquell divendres, després de molts quilòmetres i esforços, va aconseguir completar el Rally Dakar, demostrant que, en el seu cas, la segona és la bona. Quatre dies després, amb l’alegria encara intacta, el pilot va parlar amb Línia Nord sobre aquesta experiència.

L’any passat vas dir que havies aconseguit un dels teus somnis (anar al Dakar), però que te n’havia quedat pendent un altre: acabar-lo. Ara els has fet realitat tots dos. Sembla que rendir-te mai va ser una opció.
No. Si l’any passat l’hagués acabat, aquest any m’hauria pensat si tornar-hi o no, però com que no ho vaig aconseguir, havia de tornar-hi sí o sí. I ha valgut molt la pena.

Comencem pel principi. L’endemà d’acabar el teu pas pel Dakar 2019, vas començar a buscar patrocinadors per poder participar en el de 2020. Com va anar aquesta recerca?
Vam mantenir gairebé tots els espònsors de l’any passat, com l’Ajuntament de Martorell, i en vam trobar alguns de nous. El problema és que a última hora, al setembre, se’ns va fer enrere un dels principals i vam arribar a dubtar si hi podríem anar o no. Al final, amb l’ajuda de l’equip Pedregà, d’amics i tot plegat, ho vam poder fer.

A l’edició anterior, el teu pressupost era un dels més ajustats del ral·li. En aquesta has pogut augmentar-lo?
No, hi hem anat amb el mateix pressupost que l’any passat, amb una moto del 2016 i amb pocs recanvis.

Però aquesta vegada sí que has comptat amb una moto de ral·li.
Exacte. L’any passat duia una d’enduro adaptada, però aquest any ja he pogut anar amb una de ral·li de veritat, una moto per fer un Dakar. És un altre món, perquè està preparada per al desert: és més llarga, porta més benzina, té 15 cavalls més, és més estable, més fiable… Et sents súper còmode i no pateixes com vaig patir jo amb l’altra.

Pel que fa a l’entrenament, un dels teus objectius era poder fer més ral·lis durant l’any per arribar més preparat al Dakar. Ho vas poder fer?
Al final no, perquè no hi havia més pressupost. Vaig entrenar una setmana d’abril amb el Jordi Arcarons, excorredor del Dakar, i una setmana de setembre al desert de Merzouga, al Marroc. Durant aquest any, m’he dedicat sobretot a la feina i a la família. Això sí, he preparat molt el físic al gimnàs, amb la bicicleta…

Sigui com sigui, el 5 de gener vas començar el teu segon Dakar. D’entrada, canvi d’ubicació respecte del primer: del Perú a l’Aràbia Saudita. Quines diferències vas notar?
Principalment, que el de l’Aràbia Saudita és un Dakar en línia, molt més llarg en quilòmetres i molt més variable, i això és el que ens agrada als pilots de ral·li. M’ho vaig passar molt bé, més que l’any passat, i aquest era precisament un dels meus objectius: passar-m’ho bé dalt de la moto. Això sí, anava a un 50 o 60% per por de trencar i no tenir recanvis.

Creus que l’experiència de l’any passat et va ajudar?
Sí, aquest cop ja sabia més o menys per on venien les coses. Per exemple, allà has de ser com un robot. M’aixecava a les 3-4 del matí, em vestia (feia molt de fred, més del que esperàvem) i sortia a fer l’etapa. Després havia d’arribar, dutxar-me, parlar amb els mecànics, sopar i dormir. Potser l’any passat, quan arribava, perdia una mica més de temps, però aquest cop ja sabia que el descans és primordial.

Els primers dies et vas col·locar entre els 100 primers corredors i, de seguida, vas anar escalant posicions. Era la teva idea?
El primer dia vaig sortir amb la intenció de veure com estaven les coses. A mesura que anaven passant els dies, m’anava trobant millor i anava apretant una mica, però sense exagerar, al meu ritme. Al principi no em fixava gaire en la classificació, perquè el ral·li és molt llarg, però després vaig veure que anava pujant. Cal tenir en compte que és una cursa d’autoeliminacó.

“Sabem que és un esport de risc, però la mort de Gonçalves va ser un cop molt fort”

Quina va ser l’etapa més dura per a tu?
N’hi va haver dues especialment dures, però a la quarta pensava que se me n’anava el ral·li a l’aigua. Vaig fer un enllaç de 250 km i vaig arribar a la part especial sense embragatge. Vaig trucar als de l’equip, però estaven a 800 km de distància i, per tant, vaig haver de fer els 450 km així. Jo no ho veia possible. Al principi encara, perquè havia d’anar per camins, però els últims 50 km eren per muntanyes de sorra amb pedra i se’m van fer eterns. Jo només pensava: “Salva l’etapa, Pep, com sigui”. I ni se’m va parar la moto ni vaig caure en cap moment: la vaig salvar. Després, Carlos Sainz [guanyador del Dakar en cotxes] va dir que havia estat una de les etapes més dures que havia corregut mai al Dakar. I jo fent-la sense embragatge [riu]. Això demostra que hi ha una part mental molt important: jo tenia al cap que no se’m podia calar la moto de cap manera.

Aquest Dakar va quedar marcat per la mort del pilot Paulo Gonçalves. Com es va viure això des de dins?
Quan ens van desviar del recorregut, ja vam notar que havia passat alguna cosa greu. En acabar l’etapa, ens ho van comunicar i va ser un bajón molt dur. Jo no el coneixia personalment, però era un dels pilots que més m’agradaven quan seguia el ral·li des de casa. Ens vam quedar molt tocats, perquè vam veure la realitat: un pilot que feia el Dakar per 13a vegada, que havia dit que aquest seria l’últim i que li passés això… L’endemà es va suspendre l’etapa de motos i quads, tots els pilots ens vam quedar allà i no podíem parlar d’una altra cosa. El dia següent, durant l’etapa, vaig estar pràcticament tota l’estona pensant en això. T’ho has d’anar traient del cap, però és impossible, se’t queda a dins. Tots sabem que és un esport de risc i que hi ha coses que hem d’assumir, però això va ser un cop molt fort.

Amb tot, vas aconseguir quedar en la 69a posició. Estàs satisfet?
Molt, molt satisfet. La veritat és que no m’hauria imaginat mai quedar el 69è i el 16è de la meva categoria (Marató). Estic súper content.

Et tornarem a veure en un altre Dakar?
Ja veurem, perquè costa molt. En realitat, nosaltres fem dos Dakars. Un és abans de començar, buscant espònsors, preparant-nos… i després toca el de veritat. No ho sé, he de parlar amb la família i amb els patrocinadors.

Diries que la teva vida ha canviat després d’aquesta experiència?
De moment [21 de gener], fa tres dies que soc a casa i dos me’ls he passat dormint. He patit molt del braç i de la mà, les últimes nits m’aixecava quatre o cinc vegades perquè em feia molt de mal, i encara em dura. M’ha canviat la vida perquè he arribat fet caldo [riu]. Aquests dies la gent em felicita, em fan entrevistes… però ara tornaré a la meva feina i suposo que tot seguirà com sempre.

A banda de tot això, tens un altre projecte: l’Escola Pep Mas, que es va posar en marxa el setembre passat.
Això va ser una idea de Guaja Aventuras, que és una empresa de Cellers (Lleida). Em van proposar fer una escola de moto off-road a Martorell que portés el meu nom. Ho vam tirar endavant i estem súper contents, perquè s’hi ha apuntat molta canalla, una trentena de nens. Tenim un circuit on els nanos s’ho passen molt bé, tot i que ara volem fer-ne un de més gran. Sigui com sigui, la veritat és que, quan arribo i els veig amb el casc i aquell somriure a la cara, jo em desfaig.