Foto cedida
En els darrers anys, Ribas s’ha convertit en el cuiner de moda de TV3. Es va donar a conèixer el 2016 presentant Cuines i la seva fama va augmentar l’any següent, amb Joc de cartes. Uns dies abans de fer el pregó de la Festa del Most, dins de la Festa del Roser, va trobar una estona entre receptes i rodatges per parlar amb Línia Nord.
Coneixies la Festa del Roser abans de ser escollit pregoner de la Festa del Most?
Sí, perquè tinc amics que hi participen, conec restaurants que hi fan tastos, arrossos… A més, en Josep Sucarrats, el director de la revista Cuina, m’havia parlat de diverses edicions anteriors.
El Roser és la celebració que recorda i reivindica el passat vinícola de Martorell. Quina importància té el vi en la gastronomia?
A moltes zones de Catalunya, la indústria va reemplaçar el cultiu de diversos productes i, en el cas de Martorell, va passar amb la vinya. Després, tot això s’ha intentat recuperar perquè la gastronomia és part de la identitat de cada lloc. I jo entenc com a acte gastronòmic tot allò que té a veure amb el jalar, des de la forma de la taula i del cobert fins al vi. A més, com a país mediterrani, el vi és una litúrgia. Trobo que forma part de la nostra cultura, és molt important.
Creus que iniciatives com la Festa del Roser poden ajudar en aquest sentit?
Sí, perquè el folklore i la festa evoquen tant el vi com la gastronomia i tenen un gran valor cultural. Crec que tot això s’ha de mantenir perquè fa que siguem qui som. Jo penso que mengem el que som, no pas que som el que mengem.
Parlem ara de la teva trajectòria professional. Quin impacte ha tingut el teu salt a la televisió en la teva carrera com a cuiner?
Sortir a la tele és un aparador brutal, fa que molta gent et pugui conèixer i, per tant, que tingui ganes de venir als teus restaurants, tot i que també pot passar el contrari.
“Jo penso que mengem el que som, no pas que som el que mengem”
És el mateix que passa amb els concursants de Joc de cartes?
Sí, tot i que a ells sempre els va bé, perquè l’èxit de Joc de cartes és que pots fer un acte d’empatia sense haver de fer un gran esforç. Hi ha cinc persones menjant en una taula, cosa que tots fem, de manera que tots en podem opinar. A més, coneixem quatre concursants amb els seus desitjos, les seves il·lusions, els seus fracassos… Tot això fa que sigui més fàcil connectar-hi empàticament.
És habitual trobar-se amb restauradors que no vulguin participar en el programa?
Passa de vegades, però també passa que hi ha gent que diu que els hi vam proposar participar i que ens van rebutjar, i no és cert. Sigui com sigui, hi ha restaurants que no volen perquè o bé els trasbalsa, o no els fa falta… L’impuls de popularitat que dona el Joc de cartes els pot anar bé o no, perquè potser ja van plens i no els cap ningú més. També és cert que hi ha hagut molts restaurants que hi han participat sense necessitat de donar-se publicitat, però ho han fet com a reconeixement o homenatge a algun membre de la casa. Al final, nosaltres ensenyem una realitat: que a Catalunya hi ha molts restaurants i s’hi fan coses molt diferents.
Tot i la teva dedicació a la televisió, no t’has allunyat mai de la cuina. És la teva prioritat?
Sí. Jo a la tele hi soc de passada, no em vull jubilar com a presentador. De fet, no em considero presentador de televisió perquè jo faig de mi mateix i això té un recorregut bàsic. O sigui que això s’acabarà, ja sigui perquè l’audiència se’n cansi o perquè me’n cansi jo, i preferiria cansar-me’n jo perquè sempre és pitjor que et facin fora [Riu].
És difícil combinar-ho tot?
Ho puc fer perquè treballo amb uns equips humans brutals tant a la tele com als restaurants, i funcionem des de fa molt de temps. Així, em puc permetre el luxe d’estar una mica aquí i una mica allà… Una mica a tot arreu i massa enlloc.
Com definiries la teva cuina?
Catalana i tradicional. Faig cuina catalana perquè és la meva, perquè m’hi sento còmode i és amb la que el meu discurs cobra sentit. Al restaurant Panot fem una cuina més aburgesada, i a la Taverna del Ciri, més de sucar pa i gaudir. Però tot té sentit si a Barcelona faig producte de Barcelona i a Terrassa faig producte del Vallès. Si no, el meu discurs no tindria força ni sentit. Per a mi, la prioritat és poder treballar amb producte de proximitat i, sobretot, en contacte directe amb el productor. Treballant amb un ramader que té escorxador propi, per exemple, puc escollir les peces que vull i sé que sempre podré oferir el millor producte al client. I a més, jo tindré el privilegi de poder cuinar la millor peça de totes.
