Isidre Montserrat procura estar sempre al seu hàbitat natural: l’escenari. Durant 9 anys, va ser el Jesús de La Passió d’Olesa, i encara hi participa. Fa poc, ha estrenat Likes, el 6è espectacle de la companyia DARA, de la qual és cofundador. També ha fet cinema i televisió i és professor, entre d’altres, d’Aula de Teatre de Martorell.

Des del 30 de gener fins al 24 de febrer heu estat fent Likes a la Sala Versus Glòries. Quina rebuda ha tingut per part del públic?
Ha tingut molt bona resposta tant per part dels joves com de la gent més gran. Fins i tot hem exhaurit els caps de setmana, així que estem molt contents. Volíem parlar de l’obsessió pel reconeixement a través de les xarxes socials, centrant-nos en l’àmbit laboral. La gent gran, que és com immigrant de tot aquest tema, ens diu que no s’assabenta gaire quan parlem de seguidors o de likes, però veu cap on va la cosa i diu que els fa patir. Treballem molt des de la comèdia, però és una agricomèdia, perquè et deixa un regust agre.

Teniu previst fer gira amb aquest espectacle?
Encara està per definir, però hi ha perspectiva perquè es pugui fer i fins i tot repetir una temporada al mateix teatre. L’espectacle ha tingut molta crida des del principi: una distribuïdora es va assabentar que fèiem l’obra i ens va proposar portar el projecte, i el teatre, la Sala Versus Glòries, ens va cedir l’espai sense saber què faríem. Això passa perquè a DARA tenim una bona trajectòria. Vam començar l’any 2014 amb iMe i ja hem fet sis espectacles, que es diu ràpid, però és molt difícil aixecar-los. A més, la distribuïdora ens ha portat programadors d’ajuntaments perquè puguem fer gira per Catalunya. També va venir una distribuïdora de fora, li va agradar l’obra i d’aquí a dues setmanes tenim una reunió per gestionar la gira per Espanya.

Com sorgeix DARA?
L’alma mater d’això és el Roc Esquius. Ell és qui escriu i té ganes d’explicar coses. A la companyia DARA ens vam ajuntar actors amb moltes ganes de treballar, i nosaltres ens hem fet la nostra feina. Funcionem com autònoms, ens ho fem tot nosaltres mateixos, és a dir, cadascú té més d’una funció dins la companyia. Per exemple, jo em dedico a producció, formació i comptabilitat, a més d’actuar.

Amb iMe va començar tot i la vau portar fins a Madrid. Què té d’especial aquesta obra?
Parla d’un futur apocalíptic no gaire llunyà, en què hi ha un dispositiu electrònic, l’iMe, al qual tothom està connectat. No hi ha comunicació verbal, emocional ni visual, i mirar-se i tocar-se és molt agressiu. L’obra comença quan l’iMe falla i la gent ha de tornar a comunicar-se. Està feta des de la comèdia, però té un valor molt reflexiu; aquest és el gran èxit d’iMe. A més, cada vegada sembla més actual. Pensem que estem més comunicats, però en realitat estem més allunyats.

Com va començar a caminar?
Teníem la proposta, però no hi havia cap teatre que la volgués agafar. Com que soc d’Olesa, vaig parlar amb en Mingo Vallés, del festival Butaka del Casal, i li vaig proposar fer iMe durant el festival. Hi van assistir molts programadors i, gràcies a això, vam actuar a diversos llocs. Després la vam fer a un alberg preciós de Barcelona, on també ens van venir a veure programadors i, aleshores, vam començar a fer-la a sales petites, com la sala Porta4 o la Nau Ivanow. Arran de fer molta crida perquè ens vinguessin a veure programadors de teatres, vam aconseguir establir-nos al Teatre Tantarantana, on vam fer tres temporades d’iMe. També vam fer gira per tot Catalunya i vam estar tres temporades a Madrid. Aviat anirà a Madrid Mars Joan, que es dirà Mars Juan, i la produirem nosaltres però amb altres actors.

Sorprenentment, el teatre no va ser el teu camí des d’un principi. Com s’explica aquest salt de la informàtica als escenaris?
A Olesa hi ha una tradició teatral de tota la vida, que és La Passió, i s’hi fa molt teatre. Jo feia teatre amateur, que és la gran cantera, i m’encantava. Però vaig triar dedicar-me professionalment a la informàtica i anar-ho combinant amb el teatre a nivell aficionat. Treballava a un institut i estava molt content, però no era realment el que m’omplia. L’any 2007, vaig començar a estudiar interpretació a l’escola Nancy Tuñón, alhora que seguia amb la meva feina. Sense adonar-me’n, ja estava fent el canvi. Quan vaig acabar aquests estudis, vaig decidir tirar-me a la piscina buida. La gent em diu que vaig ser valent, però jo crec que vaig ser coherent amb mi mateix. Ho vaig fer per poder dormir tranquil cada nit.

A quina edat vas fer el canvi?
Tenia 35 anys. Tot ha anat tard, però no em penedeixo en absolut del meu passat d’informàtic. Vaig estar molt bé a l’institut, i arran d’això vaig voler ensenyar teatre. Ara formo part del claustre de Nancy Tuñón, també faig classes a altres escoles, com Aula de Teatre de Martorell, i ensenyo a parlar en públic a la Fundació Llor. Per a mi, el teatre hauria d’estar dins del projecte curricular de totes les escoles, perquè confio molt en la seva capacitat d’ajudar.

I et vas trobar amb dificultats per culpa de l’edat?
La gent diu que mai no és tard per començar en el teatre, perquè hi ha personatges de totes les edats, però a l’audiovisual, a una certa edat, ja comencen a buscar la cara coneguda o la persona amb trajectòria, i la resta optem a papers més petits. Aquesta és la gran pega que m’he anat trobant, però passo de queixar-me. Per sort, des que vaig entrar al món professional, sempre he tingut projectes i, si miro enrere, em sento molt orgullós del que he fet. Soc molt afortunat, perquè tinc un plat a taula, puc pagar-me el lloguer… Per a mi, l’èxit és poder viure d’això. Sempre hi ha un discurs victimista al voltant de la nostra professió, i és veritat que està fatal, però hem de posar-li un punt d’esperança i seguir lluitant i treballant.

Tot i que tens molts projectes, continues a La Passió d’Olesa. Per què és tan important?
Per a mi és vital. No vull deixar-la mai. Si puc, hi seguiré tota la vida, perquè m’encanta. Vaig començar amb personatges més petits i després vaig tenir la sort de passar pels grans: Jesús, Judes, Sant Joan… I ara estic fent de Caifàs, el més dolent del Sanedrí. Vaig fer de Jesús durant 9 anys i l’última funció va ser brutal, em vaig sentir molt acompanyat. És preciós veure com la gent està amb tu, és una experiència molt maca i la duré sempre al cor.

Com hi vas entrar?
Hi ha un punt d’inflexió. Quan tenia 11 anys, Carles Dinarés va ser qui em va introduir al teatre, perquè em va proposar fer El Petit Príncep i el vaig estar fent per totes les escoles d’Olesa. Va ser espectacular. Allà em va agafar el cuc del teatre i per això vaig entrar a La Passió. A més, també feia altres espectacles, com Els Pastorets. Ens ajuntàvem una colla de joves que fèiem molta festa i molt teatre. Jo mai no arribava a les 10 de la nit a casa, sempre estava al teatre. Ho recordo com una època meravellosa. I amb tot això, el cuc del teatre es va transformar en un monstre.

Parlem de la teva experiència a la televisió. Com és treballar en produccions més grans?
No té res a veure amb el teatre. És una altra història, però també és una experiència molt xula. De la que tinc més bon record és d’El Ministerio del Tiempo, perquè vam anar al Teatro de las Comedias de Almagro, que és espectacular. També vaig estar molt bé a La Riera i a La que se avecina. Tot han sigut col·laboracions capitulars, que ja m’està bé, però m’agradaria fer un personatge més llarg per gaudir més de la televisió. Tot i això, el meu dia a dia és el teatre. Cada dia en faig, i això em dona molta vida.