Foto: Anna Utiel

El passat 5 de gener, TV3 va aterrar a Martorell per emetre en directe la cavalcada de Reis i va aprofitar per donar a conèixer la història del municipi. En aquest context, Gemma Giménez va ser l’escollida per compartir amb la resta de Catalunya els secrets que s’amaguen més enllà del peatge i la Seat.

Des de la Nit de Reis, ets coneguda com la historiadora de Martorell. Com valores l’experiència amb TV3?
Estava nerviosa perquè em van avisar amb una setmana de marge, però em van fer sentir molt còmoda i em va fer il·lusió fer-ho. Realment m’agrada molt comunicar la història, és el que sempre he fet.

Vas començar parlant del pont del Diable. En coneixem la llegenda i sabem que és el símbol del municipi, però quina és la seva importància històrica?
És un punt estratègic. Abans que els romans vinguessin a Martorell (Ad Fines) i hi instal·lessin aquest pont, ja era un lloc de pas natural que unia les comarques del Vallès i el Penedès. Per tant, no ens ha d’estranyar que abans dels romans hi hagués altres comunitats que s’hi establissin; de fet, tenim un conjunt funerari del Neolític.

Com s’ha vist reflectit això al llarg de la història local?
Aquesta importància estratègica va comportar que moltes de les guerres tinguessin Martorell com a escenari, perquè és a les portes de Barcelona. Sempre que es volia atacar Barcelona, s’havia de passar primer per Martorell, des de la Guerra dels Segadors fins a la Guerra Civil, quan els republicans van dinamitar l’arc central del pont del Diable per evitar l’entrada de les tropes feixistes.

El pont del Diable és el monument més conegut del municipi, però quins diries que són els imprescindibles de Martorell?
N’hi ha moltíssims, i els hem de conservar. Per exemple, si partim del pont del Diable, de seguida trobem les restes de l’ermita de Sant Bartomeu i la Caserna de Cavalleria. Després hi ha les cases de la Vila amb esgrafiats a les façanes, que serveixen per veure quins eren els oficis més habituals i mostren el passat agrícola del municipi. També tenim la Casa Gausa i la Casa Par (l’actual Espai Muxart), que són d’origen medieval, quan Martorell estava emmurallat. I, per descomptat, la Farmàcia Bujons, l’Enrajolada, el Vicenç Ros, El Progrés, El Círcol, l’església de Santa Maria… Jo diria que aquestes són les joies.

A part, hi ha algun tresor amagat?
Potser Can Bros, que està molt oblidat i s’ha de potenciar.

Creus que els martorellencs i les martorellenques són conscients del patrimoni que tenen?
No, però la veritat és que jo tampoc ho era fins que vaig començar a treballar a Museus de Martorell. És necessari continuar fent aquesta tasca de difusió, tant als museus com a altres espais que normalment no s’ensenyen. Fa pena que no coneguem els elements patrimonials que tenim i que tampoc valorem el nostre poble com es mereix.

“Martorell ha estat escenari de guerres per la seva importància estratègica”

Precisament aquesta va ser la teva feina durant molt temps i, l’any passat, coincidint amb el 8 de març, vas fer un pas més: vas presentar ‘Martorell, femení plural’, una ruta pel patrimoni local amb perspectiva de gènere.
Tot això va començar un 8M en què vaig decidir que les meves vagues serien de fer més feina encara. Vaig començar a investigar a l’Arxiu Municipal i vaig recuperar molta informació. Aquest últim any, com que estava a l’atur, vaig tenir més temps per preparar una ruta que no deixa de banda els llocs més emblemàtics, però que ofereix una altra mirada. La meva intenció era parlar de les dones que, a través de les lluites col·lectives, van fer possibles moltes de les millores socials que tenim avui dia. Es tracta de persones que estaven als marges de la societat i que han quedat fora de la història oficial, que està explicada des del poder i sempre amb una mirada masculina.

Per tant, quines dones ens permet conèixer aquest itinerari?
La idea és poder-ne fer un altre només d’obreres i dones de classe popular, però de moment és un recull de totes les que han format part de Martorell, des de les senyores feudals fins a les activistes feministes de la Segona República. Durant la ruta, fem dialogar les dones riques i les més humils i comparem les seves realitats. Al final, tot i que les riques ho tenien més fàcil, sempre ho tenien més difícil que un home de la mateixa classe.

Per quins espais i èpoques transportes els visitants?
Parlem de les minyones de l’Enrajolada, de les dides, de les estades de la reina Isabel II a Cal Nicolau (una altra joia!) i de com se la qüestionava per la seva fama de “fresca”, com si els reis Borbons es quedessin enrere… També recordem les obreres tèxtils i fem un reconeixement a les monges mercedàries, que es van posar fermes per obrir la seva escola, així com a les mestres de la Segona República. Un dels moments més destacats és quan ens acostem a El Progrés per parlar de les activistes feministes d’aquest període, que es van organitzar en grups com Mujeres Libres i que tractaven temes que encara són actuals, com ara el dret a l’avortament. Les feministes d’avui som les seves hereves, no seríem res sense elles.

Però això va durar poc…
Sí, amb el feixisme totes les reformes que s’havien aconseguit van quedar aniquilades i això costa de recuperar, perquè les conseqüències de la història es veuen reflectides en l’actualitat. Però és important saber que hi va haver dones que van lluitar molt pels seus drets en aquell moment, com també és important conèixer quin paper van tenir les dones durant la Guerra Civil. Per això la ruta s’atura al refugi antiaeri, on comentem que la imatge de la miliciana no és ben bé real. Quan l’exèrcit republicà es va regularitzar, les dones van ser expulsades del front i van haver de tornar a la rereguarda, a les fàbriques i a les tasques de la llar. A més, les acusaven de propagar malalties venèries i les titllaven de prostitutes.

Finalment, el recorregut acaba al pont del Diable.
Sí, allà parlem de les bugaderes i de com canviaven les feines domèstiques en funció del nivell adquisitiu. Però abans ens aturem al carrer Àngela Benaca, una dona que va ser processada per bruixeria. També reflexionem sobre el nomenclàtor de Martorell i sobre com s’hauria de canviar o resignificar. La majoria dels noms de carrers són d’homes, i els que són de dones són de monges, de santes o bé són compartits amb un home, com el carrer Mestres Gomila i Reniu: Manel Gomila i Júlia Reniu.

Aquesta és una de les rutes que forma part de La Imaginot, el projecte que vas impulsar l’any passat. Quines altres visites guiades has creat sota aquest nom?
A Barcelona en faig una de la Setmana Tràgica, que és el fet històric que més he estudiat, i una sobre els feminismes de la Transició, que van situar les reivindicacions en un context creatiu. També n’estrenaré una que recuperarà les vagues de dones des del segle XVIII fins al 1939 i explicarà com es comença a plantejar el feminisme de classe. A Girona en tinc una que repassa cent anys d’història, del segle XIX als anys 90, per entendre com sorgeix i evoluciona el feminisme en aquesta ciutat, molt conservadora. I, quan arribi el bon temps, posaré en marxa una ruta a Tossa que parlarà de la gent jueva que s’hi va refugiar i va veure truncats els seus plans per la Guerra Civil.

N’hi haurà de noves a Martorell?
M’agradaria fer-hi una ruta de cultura llibertària durant la Guerra Civil, per parlar de com va canviar Martorell amb les col·lectivitzacions i la revolució social. El que tinc clar és que no vull deixar aquest projecte i que aquesta és la història que vull difondre.