L’iftar comunitari organitzat per l’Associació SAFA de Comunicació Intercultural d’Olesa de Montserrat. Foto: Ajuntament d’Olesa de Montserrat
L’iftar –l’àpat amb el qual es trenca el dejú durant el Ramadà– és el moment més especial del dia en aquesta època de l’any per als musulmans i se sol viure en comunitat. En països de tradició islàmica és comú que impliqui tota la població, com aquí passa amb Nadal. En el cas dels musulmans que formen part de les societats occidentals, com la catalana, això canvia.
L’Associació SAFA de Comunicació Intercultural d’Olesa de Montserrat, per exemple, que promou l’enteniment, la integració i la preservació de la cultura islàmica, va organitzar el 8 d’abril un iftar al municipi obert a tothom. Van assistir-hi més de 250 persones. Moltes d’elles no havien viscut mai l’experiència.
“Podríem guardar-nos les tradicions, però volem compartir-les i és aquesta la nostra alegria; fer-ho amb els altres”, explica Mohamed Benyahya, membre de la comunitat islàmica d’Olesa. La integració, declara, també és això.
En el cas de la comunitat de Martorell, han celebrat iftars oberts a Ca n’Oliveres durant vuit edicions (amb interrupcions a causa de la pandèmia). Enguany, en canvi, han decidit destinar els diners a ajuda humanitària per als afectats dels terratrèmols de Síria i Turquia del febrer. Aïcha El Harrak, secretària de l’entitat, argumenta que “aquest també és l’esperit del Ramadà”.
Pel que fa als iftars comunitaris duts a terme en anys anteriors, El Harrak relata que hi ha anat molta gent que mai havia fet el Ramadà: “És una gran oportunitat perquè perdin la por a la nostra religió. Se’ns ha fet molt de mal. La gent diu ‘islam’ i pensa en terrorisme, però l’islam és pau”.
De la mateixa manera s’expressa Benyahya: “Serveix per aclarir conceptes erronis sobre nosaltres i apropar l’islam a altres cultures”. I El Harrak hi afegeix: “Perquè no estiguem lluny”.
El dejú a la nostra societat
Sobre com viuen el dejú del Ramadà en un indret del món on la població majoritària no els acompanya, tots dos parlen del respecte que reben per part del seu entorn que no és practicant de l’islam. El Harrak detalla que els seus companys de feina sovint s’esperen per fer el berenar amb ella. En el cas de Benyahya, relata que els seus col·legues s’excusen quan beuen aigua davant seu. Amb tot, declara que “és una mica dur, però el respecte és el més important”.
Al cap i a la fi, el Ramadà és una època de reflexió. El Harrak detalla que treballen molt “la paciència i la humilitat”. “L’estómac és el segon cervell, i passar gana et porta a meditar més les coses. Se’t fa tot molt clar, i reforces la teva força de voluntat”, assegura.
Una visió compartida per Benyahya, que manifesta que es tracta “d’un mes d’autocontrol i de purificació, també pel que fa a la salut”. “És una aturada. L’objectiu és revisar les teves actituds; reflexionar en tots els àmbits”, diu.
El fet de parar és quelcom que caracteritza aquest període. El Harrak opina que durant l’any no es para. El Ramadà, en aquest sentit, els dona l’espai per aprofundir i rumiar sobre el seu camí vital. Aturar-se i poder agafar aire.
Però no podem oblidar que tot plegat està mogut per la fe i per una necessitat humana: alimentar-se. És per això que trencar el dejú és molt especial. “És un moment d’alegria per dos motius: perquè menjaràs i perquè, quan moris, veuràs Al·là. És un instant de felicitat, però també molt sagrat”, declara Benyahya.
De fet, El Harrak explica com a anècdota que en els moments previs a trencar el dejú “tothom està implicat en parar taula, sempre rodona, per menjar”.
També cal tenir en compte que “l’islam és solidaritat”. Així ho creuen els entrevistats. De fet, els iftars comunitaris en realitat són la transformació de la tradició de convidar persones que estan soles o tenen dificultats econòmiques per fer un bon àpat quan es pon el sol durant el Ramadà.
Els musulmans arreu del territori
Segons l’últim estudi demogràfic de la Unió de Comunitats Islàmiques d’Espanya, de l’any 2022, a la província de Barcelona hi ha unes 400.000 persones musulmanes, el que suposa el 7% de la població. En el cas de Catalunya, la xifra creix fins a 640.000 i el percentatge s’eleva al 8,4%.
