Serà que em faig vell, i tot i la meva rebregada al “contigo no me ajunto” de l’Oriol Junqueras a la seva conferència marcadora de perfil, he estat callat durant aquests dos mesos d’arqueologia generalitzada del retret i de tomahawks acusadors al Twitter, al Facebook o als diaris. Al final es veu que l’he encertada: hi ha acord i eleccions. Han estat exactament seixanta-dos dies de fotre’s la cavalleria per sobre uns patriotes als altres, una baralla retransmesa amb alegria i diligència pels mitjans de l’status quo, i bramats a megàfon batent pel botiflerisme. Espero que ens hàgim quedat a gust tots plegats.
Què són 2 mesos comparats amb els 3.600 mesos de l’ocupació forastera que ha patit el país? M’ho podeu dir? Doncs, a tot estirar, un 0,05 % del temps. I si ens ho mirem des de la garrotada de l’Estatut, no més d’un 3,6% de les setmanes viscudes en aquest viatge col·lectiu cap a Ítaca. Més o menys, com els minuts de l’escombraria d’un Barça Gratallops de Copa del Generalísimo. Tothom n’ha sortit perjudicat, a tothom li han recordat això o allò que fa lleig pels amants de la puresa i pels serafins d’aquest futur nacional somniat. Que de tant somniat que l’hem somniat, volem seguir-lo somniant immune a corrupcions i a incompetències. Afortunadament, els catalans no ens diferenciem tant com ens pensem de la resta de societats del primer món. Gent moralment d’esquerres absolutament consumista, defensors de l’ecologia que només recicla si el vigilen els seus fills, jugadors de futbol de sofà i proclamadors de la puresa en la gestió dels diners públics mentre provem d’estafar a hisenda si es presenta l’ocasió.
És que Núria, Carme, Salvador, Joan, Àlex, Pau, Benet, Marc, Assumpció, Josep Lluís, i altres amics virtuals i presencials, no us adoneu de tot el que hem avançat plegats? Ara que som cada cop més a tocar del cim, és clar que fot vertigen mirar avall i veure fins on hem tingut pebrots d’enfilar-nos! I és clar que encara podem trencar-nos la crisma cardant-nos daltabaix, però que no sigui perquè ens fem la punyeta l’un a l’altre, que total queden pocs metres i és la part més difícil i perillosa. Per això espero i desitjo que mirem amunt i ens deixem de barallar, i que tot quedi perdonat.
L’altre dia, bé o malament, es va arribar a l’acord de convocar les punyeteres eleccions que ens poden deslliurar dels Tomás Roncero i de les campanades a la Puerta del Sol. Tothom va haver de cedir, tant Tiris com Troians, per tal de salvar la voluntat i l’esperança de tot un poble. I això ara ens sembla poc, però de la mateixa manera que en Woody Allen diu que Humor és la suma de Tragèdia i Temps, ja us avanço que l’Èpica històrica es deriva sovint d’un acord mal girbat entre gent que renuncia a tenir raó, venut als llibres d’Història com una gran decisió conjunta, intel·ligent, i –diguem-ho!– d’audaços estadistes.
La veritat és que tornem a tenir la iniciativa que vam començar a perdre el 10 de novembre i vam acabar per extraviar la punyetera setmaneta de les conferències dels uns i dels altres. Els espanyols tornen a estar nerviosos amb la “algarabía”que albiren el mes de setembre, i els unionistes estan que no… bé… deixem-ho córrer que se m’abraona l’escatologia al teclat.
Mireu, la democràcia no deixa de ser la confirmació institucional d’un raonament tant contradictori com sòlid: “we agree to disagree”, estem d’acord que no estem d’acord. Quan els agents polítics d’una societat, són capaços d’acceptar fil per randa aquesta premissa, de fet estan construint les bases de l’origen, dibuixant l’acte fundacional, d’una societat nova. Un país nou producte de l’acord. Un pas endavant cap a una mentalitat d’estat, nacional, on tothom claudica pel bé de tothom.
Nota: La contradicció aquesta del d’acord en no estar d’acord és també el fonament del sentit de l’humor entès com el bàlsam que cura discrepàncies. És per això que he volgut titular aquest post “Tot queda perdonat” com a necrològica satírica als humoristes assassinats a París per la ignorància. Per molt que jo discrepés de la línia editorial de Charlie Hebdo, sense sentit de l’humor ni hi ha democràcia, ni hi ha futur, ni hi ha res. Tots som Charlie, malgrat tot i gràcies a Déu.
