Dimarts passat, dia 20 de juny, se celebrava el Dia Mundial de les Persones Refugiades. Segons l’ONU, que va promoure el 2001 la celebració d’aquest dia per commemorar el 50è aniversari de la Convenció de Ginebra, es tracta d’una data important per exigir la mobilització de recursos i voluntat política per contribuir a la protecció de les persones que s’han vist obligades a fugir dels seus països. La realitat de les persones refugiades en el seu dia és ben diferent. Després de 20 anys, no sembla que s’hagi aconseguit ni voluntat política ni mobilitzar recursos. El 2022, les xifres de desplaçaments forçats al món van superar els 100 milions de persones per primera vegada a la història.
L’endemà, dimecres, Salvamento Marítimo recuperava el cadàver d’una nena d’entre 5 i 8 anys a unes 80 milles de les Canàries. La posició de l’embarcació en la qual viatjava amb més de 30 persones era coneguda per les autoritats espanyoles almenys 12 hores abans del seu enfonsament. Malgrat això, i al fet que el naufragi s’estava produint en una zona de rescat que pertany a Espanya, tal com va advertir per ràdio el pilot de l’avió d’albirament, va acabar sent el Marroc qui va coordinar l’operatiu. Les aigües en les quals es va produir el naufragi pertanyen a la zona SAR espanyola, per la qual cosa no s’arriba a comprendre per què es decideix que sigui el Marroc qui coordini l’operatiu, tenint en compte, a més, que una embarcació espanyola es trobava a menys d’una hora d’allà. El resultat final va ser de més de 30 persones desaparegudes.
Una setmana abans, el passat 14 de juny, un vell pesquer que havia sortit de Líbia feia cinc dies amb 750 persones a bord rumb a Itàlia naufragava a les costes gregues. L’activista Nawal Soufi, en contacte telefònic amb els ocupants de l’embarcació, va avisar Itàlia, Grècia i Malta al voltant de les 10 del matí del dia anterior, facilitant, a més, la posició del pesquer. Pels volts de les 22h, un vaixell de la guàrdia costanera grega llançava un cap al pesquer, si bé encara no s’ha arribat a saber amb quina intenció. De fet, les autoritats hel·lenes van negar en un primer moment haver realitzat cap rescat per acabar reconeixent, però, que sí que havien llançat un cap al pesquer, després que diversos supervivents donessin el seu testimoni a mitjans de comunicació i organitzacions. Nawal Soufi va parlar per última vegada amb els ocupants a les 23h: “Sento que aquesta serà la nostra última nit amb vida”, va ser l’última frase que va sentir. L’endemà, es confirmava l’enfonsament del pesquer i, amb ell, la mort de més de 600 persones en un succés que ja ha estat batejat pels moviments socials com la Massacre del Mar Jònic.
La deixadesa dels governs europeus pel que fa a les persones migrants i refugiades que s’ofeguen al mar és insuportable
Aquest dissabte passat es commemorava el primer aniversari d’una altra massacre, la Massacre de Melilla, sense que de moment hi hagi hagut responsables. Les úniques persones que han estat condemnades pel que va passar són alguns dels mateixos supervivents. De moment, a Grècia s’ha acusat els presumptes traficants de persones, que viatjaven en l’embarcació. En cap dels dos casos s’ha exigit responsabilitats als estats implicats en aquestes massacres.
La deixadesa dels governs europeus pel que fa a les persones migrants i refugiades que s’ofeguen al mar a causa de les polítiques migratòries, precisament, d’aquests mateixos governs, és insuportable. L’absència d’intervenció dels estats és una violació del dret a la vida i del dret marítim. És una obligació, tant per als estats com per als vaixells que es troben als voltants, assistir qualsevol embarcació que estigui en perill. Durant l’any 2022, les rutes d’accés a Espanya van registrar 2.390 víctimes, i durant el primer semestre del 2023 ja s’han produït més de mil morts de persones migrants documentades al Mediterrani Central. Des del 2014, més de 27.000 han perdut la vida intentat arribar a Europa. A més de no disposar de vies legals i segures, les rutes marítimes, a causa de la seva creixent militarització, són cada vegada més llargues i perilloses.
El nou Pacte Europeu de Migració i Asil que es negociarà al Parlament Europeu durant el segon semestre del 2023 podria haver estat una oportunitat per a, entre altres coses, crear un cos civil a nivell comunitari dedicat al salvament i rescat d’aquelles persones que naufraguen en el seu intent de fugida, així com per acabar amb les greus vulneracions de drets comeses per Frontex, el braç armat de l’Europa fortalesa. S’hauria pogut aprofitar també l’oportunitat per deixar de criminalitzar aquelles organitzacions i activistes en defensa dels drets humans que realitzen en alta mar les tasques que haurien d’assumir els estats, així com per habilitar vies legals i segures per arribar a territori europeu: supressió dels visats de trànsit per a països en conflicte, possibilitat de sol·licitar protecció internacional en consolats i ambaixades de tercers països, aposta pels programes de reassentament…
La posició de partida no és esperançadora, ja que l’acord al qual van arribar els ministres d’Interior dels estats membres suposa un pas enrere en la garantia de drets per a les persones que busquen refugi i conté propostes que faran encara més difícil que les organitzacions realitzin rescats al mar sense ser posteriorment criminalitzades. Sabem que el context polític actual és complicat, encara que també és cert que mai ha estat favorable per als que busquen refugi, i sabem que la nostra capacitat d’incidència davant els governs és limitada, però els que encara creiem que és possible canviar les polítiques migratòries continuarem lluitant perquè es respectin els drets de les persones refugiades i no farem ni un pas enrere en la defensa del dret d’asil.
Adrián Vives, coordinador d’Incidència Política i Participació Social de la CCAR
