Rebo un missatge de veu d’un amic seriós, diligent, responsable i intel·ligent que es dedica a l’ensenyament per una sana i sincera vocació d’acompanyar els més petits en el seu procés de formació i aprenentatge. Un bon professor que va triar exercir la docència com a mestre de primària. Una categoria de l’ensenyament, per cert, on els homes són minoria, la qual cosa obliga el meu amic a donar més sovint del que caldria explicacions sobre els motius de la seva vocació. Obro el missatge i escolto la seva veu tranquil·la però al mateix temps severa: “Aquest missatge és per anunciar-te la fi del món. No hi ha solució. Estem perduts. Em rendeixo”.

És una broma, naturalment. El meu amic encara regeix. Però al mateix temps el rerefons és seriós. El missatge anuncia una rendició real. Continua així: “Avui he tingut una reunió amb els pares d’un alumne. Ja saps que els meus són els més petits. Nens i nenes de tres i quatre anys. Estaven molt enfadats perquè el seu fill, de tant en tant, juga a casa a disparar i volien saber si a l’escola també hi juguen. Els he explicat que com a joc organitzat no, però que en els temps d’esbarjo pur, sense que sigui el professor qui fixa les regles, moltes vegades els nens agafen qualsevol objecte, la seva fantasia el converteix en una pistola i juguen a fer piu-piu, que és com en diuen ells. S’ho han pres malament, els pares. M’han explicat que són vegans i pacifistes. Que estan en contra de la mort de qualsevol ésser viu i que aquesta mena de jocs no tenen la seva aprovació. Jo he intentat treure-hi ferro. Els he parlat de pedagogs i de llibres que posen les coses a lloc sobre aquest assumpte perquè veiessin que no tenia cap importància, perquè ni era l’única cosa a la qual jugaven i ni hi havia al darrere més que una sana i innocent diversió improvisada pels propis nens que gaudeixen matant monstres. Ha estat inútil. Finalment he plegat veles com he pogut. Quin dia vam decidir convertir un nen feliç en un problema i qualsevol anècdota en una qüestió de vida o mort?”.

Li truco. Tenim una conversa llarga. M’explica situacions similars a aquesta. Pares i mares obsedits pel control mil·limètric d’allò que passa a l’aula. Sense cap ànim de respectar un espai de socialització i aprenentatge que pertany als seus fills i no a ells. Pares i mares disposats a iniciar una croada per una patata fregida, per una baralla entre nens, per una rascada al genoll o per un joc que consideren inapropiat perquè voldrien que el món sencer s’ajustés als seus prejudicis.

Pares i mares convençuts que el futur del seu fill depèn de cada petit gest del dia a dia, atemorits perquè tot esdevingui un trauma o una influència decisiva i irreversible que marcarà de dalt a baix el futur del seu fill perjudicant-lo.

No demanàvem als pares i mares que es convertissin en inquisidors diaris del funcionament d’una escola

Pares i mares obsedits, acovardits, que traslladen la seva obsessió i la seva covardia als seus fills i als entorns escolars. Pares i mares que no entenen que ells ja van ser escolaritzats quan tocava i que ara és el torn dels seus fills, i que això no els converteix a ells en alumnes. I que participar de la vida escolar no vol dir dirigir-la, que per això ja hi ha les direccions dels centres. Pares i mares volent fer de professors, sense entendre que els professors són els altres. Fins als nassos dels pares i mares que es comporten a l’escola com si fossin clients d’un hotel i que voldrien fer dels centres educatius una corretja de transmissió de totes les merdes que ells tenen al cap.

És clar que no són tots els pares i mares. Ni tan sols la majoria. Però són suficients per tocar sempre les voretes. Són sempre els més actius i els que generen dinàmiques ambientals més estranyes.

També comentem que el fenomen és creixent, que cada cop són més, més invasius i amb plantejaments més intolerants. Fem broma sobre l’aparició d’una nova categoria professional a les escoles. Una mena d’alliberat paternal o maternal a la manera dels alliberats sindicals. Cada cinquanta pares i mares hi hauria dret a un alliberat que podria deixar la seva feina i estar-se tot el dia a l’escola amb una retribució ordenant com s’han de fer les coses i donant fe que els nens només posen en pràctica jocs pacifistes, llenguatge inclusiu i que per la seva boca no hi entra cap cosa que no sigui fruita i verdura.

Ja no costa imaginar coses que fins fa no gaire resultaven del tot impensables. Aviat ens tocarà defensar els i les mestres dels pares i mares, com també tocarà fer-ho –per motius similars– de l’administració i dels pedagogs. Haurem de buscar maneres perquè el professor torni a donar lliçons sense haver de perdre el temps rebent-ne tantes de gent sense cap idea de la seva realitat diària. Haurem de pensar en mesures disciplinàries per als pares i mares que no sàpiguen comportar-se. Haurem d’explicar que quan dèiem que volíem pares i mares implicats en l’educació dels seus fills volíem dir, sobretot, que entenguessin que no podien desentendre’s dels fills, però que no els demanàvem que es convertissin en inquisidors diaris del funcionament d’una escola.

Torno al meu amic. Continuarà fent els ulls grossos mentre els seus alumnes agafin una peça de qualsevol joc que tingui forma allargada per fer-la servir com un rifle imaginari per córrer pel pati fent piu-piu. De qui no me’n refiaria mai és de qui veu la mainada rient, divertint-se, i a correcuita els va a buscar per aixafar-los la guitarra. Aquests ni han entès què és un nen ni que l’escola no és la prolongació del propi domicili ni l’extensió de les seves dèries de capsigrany.

Per cert, quina mandra viure de nen en segons quines cases!

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram