La política flueix, com un riu que no cessa. Després de la declaració de Mas davant el TSJC, amb un ampli suport institucional i popular i una forta projecció internacional, entrem en un nou tram: la constitució del Parlament català i l’aplicació del full de ruta cap a la independència sota l’amenaça del processament del president de la Generalitat. En l’horitzó, la possible condemna a Mas i la també possible desobediència de les institucions catalanes.
És gravíssim que la Generalitat es plantegi desobeir la llei, diu la vicepresidenta del govern central. Tant, afegeix el seu cap, el president, que, si la desobediència es produeix, pot arribar-se a la suspensió de l’autonomia, via l’article 155 de la CE. Mentre ‘Manos Limpias’ segurament demanarà la il·legalització de tots i cadascun dels votants independentistes per sediciosos.
El terreny de joc està perfectament marcat. Ningú està per sobre de la llei, diu el govern. Ni ell mateix, per la senzilla raó que, quan la llei no li agrada, la canvia perquè sí. Igualment està obligat a obeir les decisions dels tribunals, format per magistrats amb el carnet del partit i que apliquen la “justícia” del govern, la que complau el Rei que per això s’administra en el seu nom. El discurs del principal partit de l’oposició és el mateix: cal obeir la llei de l’embut i acatar la justícia de Peralvillo.
El front espanyol està tancat. Espanya és un Estat de dret i aquí no es mou ningú ni es canvia res. Amb aquesta Constitució hem tingut quaranta anys de pau, tants com els quals generosament ens va donar el Caudillo d’emocionat record, i així seguirem uns altres quaranta, veient desfilar la cabra de la legió.
El nacionalisme espanyol ignora l’abc de la política, la seva condició dinàmica, fluïda, líquida. La política, com la vida, és canvi, i si un no ho anticipa, no es prepara, no proposa res per canalitzar-ho en el seu propi (i legítim) benefici, per fer-ho fructífer i constructiu, aquesta canvi inevitable ho deixarà de costat o ho atropellarà. El que no es mou, es podreix. El que no avança, mor. Qui no preveu, pereix. La política és iniciativa, projecte, pla, tot el que té l’independentisme català i del que manca el nacionalisme espanyol. L’única reacció d’aquest és una falta d’acció i resposta, elevada a la incompetència que resideix a La Moncloa, per a qui la millor decisió és no prendre cap decisió. Amb la qual cosa són els altres els que les prenen per tu i no et deixen ni el recurs a la mentida per tapar les vergonyes de la teva ineptitud.
Quan es cansen d’insultar i amenaçar, els propagandistes del nacionalisme espanyol, sobretot els intel·lectuals que passen la majoria del temps desapareguts, es posen comprensius i lamenten com l’independentisme ha fracturat la societat catalana. El panorama és terrible: les famílies estan enfrontades i els ciutadans són ombres esquizofrèniques que vaguen pels carrers preguntant-se angoixats per la seva identitat. És difícil prendre’s de debò aquesta ‘basura’ però no està de més recollir una mica del seu ensenyament, perquè si alguna cosa està fragmentada i fraccionada aquí és precisament el nacionalisme espanyol. Qualsevol que vegi la societat catalana sense prejudicis observa una amplísima mobilització popular fortament aglutinada amb unitat de propòsits i, per descomptat, les naturals desavinences en tota obstinació complexa i col·lectiva. Aquest mateix observador no pot ignorar que a la resta de l’Estat la situació és a la inversa: regna l’atonia, la inacció, el desconcert, l’enfrontament i la irreconciliabilidad de projectes que només té remei en l’actitud reactiva davant del risc de la secessió.
Que el PP i el PSOE facin causa comuna davant de Catalunya demostra per enèsima vegada que el problema espanyol no té solució. Entre el nacionalcatolicisme reaccionari, oligàrquic, repressiu i intolerant de la dreta espanyola i el nacionalisme liberal, tolerant, progressista, de les suposades esquerres, incapaces de formular cap projecte de reforma de debò, hi ha un acord bàsic referent als anomenats “nacionalismes perifèrics”. Aquest acord bàsic dels nacionalistes espanyols, la incapacitat per reconèixer la seva situació, els porta a proclamar l’oxímoron d’un nacionalisme no nacionalista. Queda clar així, per tant, que es tracta d’últim acte d’aquesta tragicomèdia anomenada Espanya. Aquesta Espanya no té res a oferir a uns pobles que estan en la ment de tots, que tenen la sort de comptar amb projectes propis, amb iniciatives polítiques de renovació i regeneració.
Aquesta Espanya no deixa un altre camí que la desobediència.
