La mare ha marxat a València, com cada estiu. Quan torni farà 95 anys, ella diu sempre que va amb l’any i així no se li obliden els anys que compleix. Jo crec que cada any es renova, ja que cada any està més jove i és més sàvia. Amb l’edat ha agafat un cert aire de serenitat i lucidesa. Sempre ha estat una dona intel·ligent i elegant.
Recordo quan anava a buscar-la a les botigues on la descrivien com una dona alta i molt educada. Ella és així. Bé, ja no tan alta, però continua tenint una educació exquisida. Enyora el seu Madrid natal i els racons que han estat l’escenografia de la seva infantesa: el carrer Carretas, els Jerónimos o el lleó de Las Cortes, estàtua en què pujava al damunt quan anava a escola, entre altres indrets. Sempre en parla d’això, amb joia, però també amb dolor pels fets terribles de la seva infància.
La mare, com tota la família, estima Barcelona i Catalunya, la capital i el país que ja fa molts anys li van brindar una nova oportunitat, i lloc onhem nascut i crescut els seus fills, nets i besnéts. Ens mira comprensiva pel fet que avui gairebé tots siguem independentistes. La família s’ha fet en aquesta terra i ens sentim catalans perquè som catalans. Els nostres cognoms s’han barrejat amb cognoms autòctons, si és que un cognom te importància. I els records de la terra d’origen s’han diluït en les vivències d’aquesta. I aquí es quedarà la mare, al costat de l’àvia. Perquè aquí vam donar terra a les nostres arrels, i aquí han crescut les nostres branques. Gràcies Catalunya.
