El maig de 2012, en rebre en presència seva el premi al Català de l’Any, Joaquim M. Puyal va manifestar públicament la seva impressió sobre el president: un home seriós, tristot, marcat pel pes de la responsabilitat. Pensarós. Sospesava, de ben segur, mentre els preparatius del primer gran Onze de Setembre avançaven, el que seria el gran gir de la convocatòria electoral del 25-N: l’inici d’una aventura amb una gran càrrega de risc personal. Sembla tota una vida, però han passat poc més de dos anys des d’aleshores.
Després de la seva excel·lent conferència de dimarts 25 de novembre, potser sobretot a l’entrevista d’en Cuní de l’endemà, Artur Mas semblava transformat. Un altre. Mai se l’havia vist tan solt. És com si l’explicitació definitiva del seu objectiu, l’exposició del seu pla cap a la independència, tot d’una, l’hagués alliberat.
Una de les veus principals de Podemos ha aprofitat aquesta setmana un debat organitzat a Madrid per un dels principals xiringuitos del dependentisme a Catalunya, Federalistes (i espanyols) d’Esquerres, amb representants d’IU i el PSC, per carregar contra els nacionalistes catalans, acusant-los de generar odi i de manipular la memòria de 1714 al servei dels seus interessos, amb “contes i milongues”. Setmana a setmana comprovem (cal dir, sense gaire sorpresa) com la suposada sensibilitat plurinacional de la nova formació anti-sistema (sí, no?) es desfà com un glaçó sense remei. Certament, la de manipular la història per negar la condició nacional del nostre país és una acusació molt, molt original, que els seus enemics de la casta mai havien utilitzat contra nosaltres. Mai.
Del baròmetre de tardor d’El Periódico, gairebé tothom ha valorat del dret i del revés en l’anàlisi dels previsibles resultats electorals dels partits i les llistes. Convé, però, no perdre de vista els de les altres preguntes, més directament vinculades al procés, perquè són senzillament espectaculars! D’entrada, la més important: un 57,9% sobre el total de 90% de votants que es defineixen (difícil una participació més alta) es decanta pel ‘sí’ a la independència, superant en més de quinze punts el ‘no’. Però, espereu: un 57,3% creu que Mas hauria de convocar eleccions, un 63,1% veu bé unes eleccions plebiscitàries i fins al 46,5% (contra el 34,4) està d’acord que el Parlament faci una DUI si els independentistes guanyen les eleccions. Són uns resultats senzillament espectaculars. Alegria: més enllà de l’atzucac circumstancial dels lideratges hi ha un terra molt, molt sòlid.
