Soc nascut a Badalona tot i que soc de Vilassar. Molts de Vilassar i del Baix Maresme hi hem nascut. Badalona és una ciutat que ens estimem i que tenim de referència. L’hem passejat. Hi anem a comprar. Hem anat a guarir-nos a Can Ruti.
Fa unes setmanes, per raó de la feina, vaig fer una visita al Casal Cívic i Comunitari i a l’Oficina d’Afers Socials i Famílies de Sant Roc, un equipament públic de la Generalitat de referència al barri. Al Casal hi havia força activitat: hi funciona una escola d’adults i s’hi fan tot de tallers que reforcen vincles, promouen el suport mutu, milloren la formació, el benestar físic i emocional i provoquen que entre els participants floreixi una cosa tan intangible com determinant per a la convivència: la cohesió social. A prop del Casal hi ha l’Ateneu de Sant Roc. Allà fan una feina ingent perquè infants i joves tirin endavant amb els estudis i, a més, disposin de tot un ventall de possibilitats de lleure en valors. Treballen perquè tothom pugui dur una vida pròpia. Al barri també hi ha la Fundació Pere Closa, un referent de gran professionalitat per a la formació i promoció de la població gitana, tot i que cada cop més fan feina amb infants i joves de tota mena i procedència. La plataforma Sant Roc Som Badalona actua amb el veïnat per evitar desnonaments que enfonsen encara més en la misèria les famílies. L’Associació de Veïns, com és de rigor, treballa en favor del conjunt de la comunitat.
Explico això perquè em sembla del tot imprescindible que quan un problema social es fa evident, com passa ara en diferents àrees urbanes del país (sent Sant Roc una d’aquestes), a l’hora d’abordar-lo hem de saber veure què funciona a peu de carrer. Sobre què no funciona tothom es veu en cor de dir-hi la seva. Però cercar entre els problemes, les tragèdies i els titulars aquelles iniciatives socials, projectes i serveis públics que fan una bona feina ja és més difícil. Ara bé: fer-ho és imprescindible si es vol construir una política pública consistent que reverteixi la tendència social, clarament estructural, d’un fenomen d’exclusió social de nou tipus: els grups de població que van camí de ser descartats de la vida social. Si som un país, no és una opció viure com una fatalitat que hi hagi qui quedi fora d’un nosaltres constitutiu, un pas més enllà que quedar-se enrere. Sense horitzó ni sentit.
La notícia salta ara recurrentment a Badalona, però la ferida social s’ha escampat soterradament per altres indrets del país, repercutint en aquelles àrees urbanes en què les crisis sistèmiques han colpejat els seus residents amb més força. Perquè, sí, la desigualtat social és sistèmica. És consubstancial al sistema d’organització econòmica. I en els darrers anys s’ha polaritzat encara més. El territori, els barris i les viles que mostren un ventall més ampli de necessitats socials objectives expressen aquesta polarització amb un increment dels processos de segregació urbana, que es nodreixen de l’accentuació de la desigualtat, combinada amb un moviment de població precaritzada que es concentra en les zones urbanes també més precaritzades: un procés en espiral cap a un cul-de-sac estructural. Per exemple, és un fet que el 2001 hi havia 166 seccions censals amb rendes baixes i que ara n’hi ha 352. La pobresa, parlem clarament, és font d’altres problemes socials. També dels que tenen a veure amb la civilitat. Un segon exemple: les zones més pobres del país tenen fins a vint cops més persones sense estudis que les més riques. Estarem d’acord amb el fet que la desesperança i la pèrdua de sentit no són font de virtuts cíviques, precisament. Davant d’aquesta situació, que vivim aquí com en altres indrets avançats del nostre món, les polítiques públiques que concentren els seus esforços en rehabilitar espais i millorar equipaments i finques residencials no generaran per se els efectes desitjats d’una cohesió social amb capacitat de fer prosperar les persones comunes, especialment aquelles que més ho necessiten. És necessari rehabilitar i millorar els llocs on es viu en males condicions, sí, però no és suficient. No demanem a la pedra el que les relacions socials no poden resoldre.
Esgrimir fórmules màgiques de tipus punitiu és matèria de titular per a uns quants dies, però poca cosa més
La desigualtat no és un estat natural. Combatre-la és una decisió política. Necessitem una política pública centrada en cada context dels barris i viles que en aquest país pateixen més incisivament. És l’hora d’una política territorialitzada que concentri esforços d’actuació en els aspectes troncals del benestar: educació, feina, salut, habitatge, equipaments i serveis públics excel·lentment organitzats i prestats i millores en la connectivitat i la mobilitat urbana, especialment. Segons cada cas, aquests elements troncals del benestar poden ser uns o altres, o tots alhora. La qüestió clau és que es prioritzin aquelles intervencions que el context determina que són les bàsiques per generar els canvis socials desitjats vers la cohesió social, la qualitat democràtica de la convivència i la capacitat popular de prosperar.
Aquestes polítiques no s’han de forjar des dels despatxos; s’han d’articular arran de territori i amb la seva gent. La col·laboració institucional és, en aquest sentit, bàsica. Per començar, la Generalitat amb els municipis. També entre els serveis públics que treballen en aquestes àrees i la seva trama associativa i comunitària. És imprescindible que els dispositius de salut, educació i serveis socials consolidin una coordinació operativa; una estratègia compartida d’actuació que aplegui tots els recursos disponibles al territori en pro de la inclusió social. Un exemple: si l’escola és de màxima complexitat, també ha de ser màxim l’esforç docent, organitzatiu i econòmic per fer pujar els seus alumnes, estenent la capacitat educativa amb l’educació en el lleure, l’èmfasi en la petita infància i els recursos de suport a la criança entre les famílies que presentin més dificultats. També és del tot necessari que la societat civil, associativa i comunitària, la que sigui que existeixi en aquests llocs, s’hi impliqui i participi en tot allò que s’acordi dur a terme. Perquè l’objectiu d’una política pública que pretengui contrarestar desigualtats lacerants ha de ser la capacitació comunitària per prosperar i saltar els murs estructurals que ho impossibiliten.
Hi haurà resultats a curt termini? No. Però ara és el moment de fer-ho, per poder tenir-los, o correm el risc que l’espiral de l’exclusió acabi convertint-se en un forat negre. Entrar políticament, com s’ha fet, a esgrimir fórmules màgiques de tipus punitiu, recrear-se en un ball de xifres inexacte sobre quin ha estat l’històric d’inversió en aquests territoris, lamentar-se de la incivilitat i la pèrdua de valors, assenyalar estereotipadament determinats col·lectius com a responsables de la situació o deixar al descobert les mancances de gestió pública al territori són matèria de titular per a uns quants dies, però poca cosa més. No val la pena entrar-hi. El que convé és treballar persistentment perquè al país tothom pugui viure en llibertat i disposi d’un horitzó col·lectiu de prosperitat. I, sí, això vol diners, però també, i abans que res, una millor organització dels recursos disponibles i una orientació de treball comuna entre els poders i els serveis públics, la societat civil i el batec comunitari, adaptadament a cada carrer que ho requereixi. La Llei de millorament urbà, ambiental i social dels barris i viles, de desembre del 2022, ofereix l’oportunitat de treballar en aquesta direcció. Fem-ho.
Xavier Godàs, director general d’Acció Cívica i Comunitària del Departament de Drets Socials de la Generalitat de Catalunya
