Eduard Ruiz és artista visual i professor a l’Escola Massana d’art i disseny. Foto cedida
Eduard Ruiz (Sant Boi, 1990) és artista visual i professor a l’Escola Massana d’art i disseny. Graduat en Belles Arts i Màster en producció i recerca artística (UB), ha fet residències tant a Catalunya (Fabra i Coats, Nauestruch, Cal Gras, Can Castells…) com a l’estranger (Asunción, Rotterdam…). Present a espais d’art dels Països Catalans, Itàlia, Holanda i Espanya, i guanyador de diversos premis, la Delegació del Govern a Europa Central l’ha seleccionat aquest juliol del 2024 juntament amb la també artista europea Beate Winkler per engegar el projecte #PrešovUnlimited d’art i diàleg per a l’esperança i la resiliència. Ha impartit durant uns dies el taller ‘INTERCONNECTED’ a la ciutat de Prešov (100.000 habitants), a la cruïlla entre Hongria i Polònia i a 100 km d’Ucraïna, en un país com Eslovàquia, ja tensat políticament per l’extrema dreta. Les activitats artístiques catalanes hi culminaran l’11 d’agost, amb la celebració del 36è APLEC de cultura popular d’Adifolk.
Acaba de tornar de dirigir uns tallers artístics per a joves eslovacs. Quina ha estat la seva experiència?
N’estic molt satisfet. Hi han participat des de nens i nenes d’un casal d’estiu d’art passant per adolescents, alguns joves artistes i fins i tot alguns pares… I algun hi ha repetit. D’aquí a uns dies en podrem exposar els resultats amb una seixantena d’obres realitzades a la mateixa galeria Caraffka on ho hem estat treballant.
Podríem dir que la influència de l’escola Massana s’internacionalitza exportant pedagogia artística per Europa? En què consistien els tallers?
Sí, entra en la vocació de l’escola i gràcies a la Delegació ho hem fet realitat, en col·laboració amb les institucions de Prešov. He preparat un taller amb cianotípia, una tècnica posterior a la fotografia convencional, que ens ha permès treballar els records i les emocions a través de l’art i a partir d’objectes que es poden considerar banals, però amb els quals tenim un vincle, compartint experiència uns i altres. És un àmbit que sempre m’ha interessat molt investigar. De fet, són tallers que també podríem fer a Catalunya o a qualsevol altre país perquè ens interconnecten a tots, com diu el títol, a través de pràctiques artístiques que ens fan compartir i reflexionar.
I per què exportar aquests tallers ‘made in Catalonia’ a Prešov, ara?
És una aposta de la Delegació del Govern a Europa Central. Prešov és una ciutat important ubicada en un espai transfronterer que viu moments difícils, amb la guerra a Ucraïna, i situacions polítiques complicades tant a Eslovàquia com a Hongria i Polònia per la força de l’extrema dreta sense precedents. La galeria Caraffka, a més, és una antiga presó. Això ho ha fet més especial. I per això, aquests dies l’artista europea Beate Winkler hi inaugurava també l’exposició d’art HOPE, per treballar l’esperança, la resiliència en moments de dificultats com els que vivim. S’hi demana a tots els visitants la seva visió de futur per trobar respostes davant dels reptes que tenim davant: guerres com la de la veïna Ucraïna, crisi climàtica, reptes digitals. Per algunes de les respostes que llegíem, “pau”, “poder tornar a casa”, “que s’acabi la guerra”, que Catalunya ajudi a treballar aquests temes arreu d’Europa a través de l’art i la creativitat és innovador.
Quines reaccions ha percebut entre els participants dels tallers?
Curiositat, primer, ganes de compartir. I amb el resultat final, fins i tot els brillava els ulls a alguns. Jo començava el taller dient-los: “Els catalans fem coses molt estranyes: no pintem amb pintures sinó amb el sol. Ara ho veureu”. I clar, l’expectació era màxima… Alguns han creat a partir d’objectes que els recorden amics, els avis o la casa que han deixat; objectes d’ús diari que semblen no tenir cap significat, de sobte, el prenen pel context exposat. Una noia va dur una petita nina, una creu i unes fulles i flors perquè volia fer una obra per acomiadar d’alguna manera la criatura nascuda morta d’una amiga. Si no hagués compartit aquesta història, no n’hauríem entès la vinculació. Aquest valor simbòlic ens uneix.
Entrevista publicada al portal Exterior.cat
