Foto: Toni Delgado
El bot de la pilota és una banda sonora per a Joan Ribera (Igualada, 1966) i Josepa Gutiérrez (Barcelona, 1967), fotògrafs del Bàsquet Femení Viladecans, de Lliga Femenina 2. Comparteixen valors i punt de partida amb la càmera, i tenen una mirada diferent a través de l’objectiu. Es nota que s’admiren.
Josepa, sempre m’he preguntat quant de temps fa que retrates el Bàsquet Femení Viladecans…
JOSEPA GUTIÉRREZ: La meva estrena va ser aquí, a l’Atrium, amb unes fotos molt fosques durant un entrenament de l’escoleta. Aquella mainada ja té 23 anys! Em vaig començar a enamorar del Bàsquet Femení Viladecans perquè hi jugaven els meus fills, l’Albert i la Lídia. Malauradament, van haver de deixar el bàsquet per lesions, i em van demanar que no guardés la càmera. Estic tan lligada al club que he jugat amb les veteranes. Érem un desastre, però ens ho passàvem genial! [Riem].
Joan, fer fotos dels partits de la teva filla, Mar Ribera, jugadora del primer equip, t’ha unit més a ella?
JOAN RIBERA: Diria que sí. Compartim molts més moments plegats. A la pista estic més a prop de la Mar i de l’equip, però intento fer-ho en un raconet i sense molestar el grup. Saps? Encara tinc guardades les imatges de la seva primera temporada, quan era mini de segon any.
On vas debutar amb la càmera?
JOAN: A Cornellà i quan la Mar jugava al CB Igualada, el seu club de formació. Al principi feia quatre o cinc fotos per partit [riem], i ara, unes 150, i en penjo unes 100 al meu Flickr. M’he acostumat a veure el partit a la pista. M’agrada més aquesta tranquil·litat. No necessito la intensitat de la grada.
JOSEPA: Soc molt nerviosa i no puc estar aturada mai. A vegades deixaria la càmera i aniria a la grada. Sí que ho faig en els partits de categories inferiors, perquè necessito desfogar-me. Ara bé, la pista és sagrada. A la pista has d’estar tranquil·la si ets fotògrafa. Pateixo molt quan una jugadora es fa mal i, si puc, deixo l’objectiu i l’ajudo. He plorat molt amb el Bàsquet Femení Viladecans, com en el comiat de la Marta Soler. Va ser molt emotiu!
Joan, la teva filla t’ha dedicat algun triple?
JOAN: Algun, algun… Però sempre li dic que me’n dediqui més! [Riu]. L’he retratat algun cop fent-ho. Mira… [Treu el mòbil i busca al seu Instagram]. En aquesta m’està assenyalant.
“A la pista estic més a prop de ma filla, la Mar, i de la resta de l’equip; em poso en un raconet”
I a tu, Josepa?
JOSEPA: No. Tampoc ho he demanat mai. Sí que he rebut alguna pilotada al cap! [Riem]. Són les coses de la feina, per estar a la pista i a prop de les protagonistes.
JOAN: Fer fotos és un exercici continu de presa de decisions i de molta concentració. A vegades et costa no perdre’t la jugada amb l’objectiu o dubtes entre enfocar la jugadora que acaba de llançar, per retratar la seva celebració si la fica, o centrar-te en les jugadores que estan pendents del possible rebot.
JOSEPA: A vegades retrato més la defensa. Se li dona molta importància a l’atac, però les victòries se solen escriure a través de la defensa. M’agrada tant captar els ànims, l’alegria i el compromís, que em solen dir que en les meves fotos sembla que hagi guanyat l’equip que ha perdut.
És apassionant comprovar com cada retratista té el seu estil definit.
JOAN: Soc amateur. No només vull captar imatges d’accions del joc, també aspiro que algunes siguin artístiques, i intento aprendre de qui en sap, com en Sergi Fernández, que és un excel·lent fotògraf. La Josepa també és una crac. Em ve ara al cap una foto que ens va fer a la Mar i a mi a Les Comes, després de guanyar el campionat de Copa Catalunya. Em queien les llàgrimes!
JOSEPA: I a mi, Joan! I a mi!
JOAN: Les imatges són emocions i és preciós que cada persona les observi amb els seus ulls.
Josepa, realment vius a l’Atrium?
JOSEPA: [Riem]. Calla, calla… Podríem dir que hi dormo el cap de setmana! Hi faig fotos dissabte i diumenge, matí i tarda, i a vegades també vaig a alguns entrenaments entre setmana. És esgotador, però, sobretot, una meravellosa bogeria per a la qual em falta temps.
JOAN: Jo només faig fotos del primer equip, mentre que la Josepa se n’ocupa de tots. La seva feina és admirable i increïble.
Josepa, ets més de fotografiar abraçades que celebracions d’una cistella.
JOSEPA: El bàsquet és especial… Per molt que hagin tingut diferències, les jugadores es donen la mà després d’un partit. M’encanta retratar abraçades entre companyes i rivals. De fet, intento captar-ho quasi tot: una cistella espectacular, una caiguda, un somriure… Viure el partit a través de l’objectiu de la càmera és un altre món.
