Sergio Garrote durant la contrarellotge dels Jocs Paralímpics de Tòquio 2020, on va ser or. Foto: Israel Gardyn / CPE
“Puc comptar amb els dits de la mà les fotos de la meva filla que tinc al mòbil. M’agrada recordar les persones i els moments sense retratar-los, amb el que sento i la meva mirada”, reflexiona Sergio Garrote (Barcelona, 1979), medalla d’or a la contrarellotge H2 i de bronze a la prova de ruta de ciclisme adaptat dels Jocs Paralímpics de Tòquio.
Després de ser campió “olímpic”, el corredor del Club Ciclista Sant Boi se sent, potser, en la millor etapa de la seva carrera esportiva. Els seus grans moments, però, continuen sent quan va començar a sortir amb la Míriam, la seva dona, i el naixement de la Nerea, la filla. Enlloc es troba tan bé com a la seva ciutat: “Viladecans és la meva zona d’esbarjo i d’entrenament, la meva llar i on estic més tranquil”.
Sergio Garrote mai s’oblida de qui l’ajuda, i encara menys dels primers que ho van fer: Jesús Ruiz, el seu entrenador, i Félix García Casa, el seleccionador. Persones “visionàries” que van veure que, malgrat que li faltés experiència, tenia potencial i estava disposat a invertir-hi esforç, renúncies i diners en material i fisioterapeutes o nutricionistes. “No tothom hi està disposat. Vivim en un país en què ens agraden les coses gratis i a curt termini, i el ciclisme adaptat ni és barat ni immediat”, adverteix el ciclista viladecanenc.
Les visualitzacions
Amb els seus constants matisos i punts de vista, l’entrevistat t’amplia la mirada. Sergio Garrote adverteix que la gran majoria d’esportistes no dormen la nit prèvia a una prova olímpica “perquè visualitzen massa cops què han de fer i això suposa un desgast psicològic brutal”. “A més, el ciclisme no és un esport d’assaig ni mètode com el tir amb arc: pots tenir un accident amb un rival, se’t pot punxar la roda… Ara bé, sí que pots visualitzar que ho faràs bé; que estaràs concentrat, per equivocar-te el menys possible, i que vols guanyar”, enraona.
Se sent “molt” ciclista i gens diferent pel fet de competir amb una bicicleta adaptada. “A poc a poc s’està perdent el tractament paternalista d’alguns mitjans i tard o d’hora desapareixerà. Som esportistes d’alt nivell. A Itàlia hi ha molta gent sense discapacitat que compra handbikes. Allà veuen la bicicleta adaptada com una disciplina molt atractiva”, comenta Sergio Garrote.
Ens falta tant per tenir la cultura esportiva d’Itàlia…
