Félix López, durant un partit amb Be Goat. Foto: Cristina Ruiz
“Si us plau, no t’oblidis de deixar-me l’enllaç del partit a l’iPad. No me’l vull perdre, eh”, li va demanar Félix López al seu fill, també Félix López (Barcelona, 1975). Un des del llit de l’hospital i l’altre a la pista gaudirien del debut com a internacional del fill, en el primer matx de la història de la selecció catalana masculina de 3×3.
El partit somiat començaria a les 11.10 hores del matí del 22 d’octubre de 2022, es jugaria a Girona i seria contra Letònia. Els següents reptes, Alemanya, a les 12.25, i Andorra i els Països Baixos a la tarda, quan es disputarien el matx pel tercer i quart lloc, i la final.
López, però, no va arribar a debutar amb Catalunya, perquè aquella maleïda matinada va haver de tornar a Barcelona: la metàstasi apagaria el pare.
No és casualitat que el bàsquet fos l’última excusa de conversa entre els dos, perquè el pare va ser qui li va injectar la seva passió per l’esport de la cistella. Era el primer seguidor i crític del santandreuenc. “Em va ensenyar a ser humil i relativitzar les victòries i les derrotes, perquè hi ha coses molt més importants. El trobo molt a faltar i enyoro les seves ensenyances i els comentaris després de cada torneig. Era un savi generós”, s’emociona l’entrevistat, que a la pista es retrata com “una mica desvergonyit” i a fora es veu com son pare, tímid i introvertit, i sense gens d’interès per ser el centre d’atenció.
Feia pocs mesos que López s’havia retirat com a jugador de 5×5 amb un descens amb el CB Sant Andreu, que s’havia estrenat a Primera Catalana. Ho deixava perquè cada cop l’apassionava més el 3×3, que fins a aquell moment només podia jugar a l’estiu. Això havia canviat amb l’aparició de la Lliga 3×3 Indoor, en què ja havia debutat dies abans i que va concloure el maig. La pròxima edició també es disputarà al maig.
Fundador d’un club
Defensa la samarreta de Be Goat, el club que va contribuir a fundar. L’equip que més partits ha disputat del Circuit Català potencia el 3×3 creant contingut dels torneigs en què participen. “Malgrat que s’estan fent bé algunes coses, com ara que la Federació Catalana tingui seleccions o que l’espanyola organitzi els primers campionats sots 12 i sots 15, una aposta que notarem quan els i les adolescents arribin a sènior, no estem tan bé com a vegades es pot donar a entendre”, matisa.
Per poder jugar amb Be Goat la Lliga 3×3 Indoor, d’iniciativa privada, va enviar uns 800 correus electrònics amb el dossier de patrocini buscant suports, i “sort que som dels equips més coneguts…”. “A Espanya no hi ha cap esportista que es pugui dedicar professionalment a un 3×3 que acaba dependent de les federacions i dels clubs, que fan el que poden i prioritzen el 5×5. Quan una modalitat depèn d’una altra, mai creixerà prou”, enraona el santandreuenc.
Fa cinc anys que és creador de continguts. López va començar compartint a Instagram jugades seves dels partits, les que sortien bé i les que no, i el contingut va enganxar. Amb el temps, va obrir el seu canal de Youtube “per cobrir un nínxol que no existia”, el d’un jugador que compartís el bàsquet des de dins.
Durant la pandèmia va estrenar Floppistencia, un espai de converses pròximes i des de la distància amb jugadors i jugadores que es transmetien en directe per Instagram i que després es penjaven a Youtube, on es poden consultar. A les xarxes socials López és Floppball, el malnom que s’ha posat perquè se l’associa amb el flopping. “M’agrada riure’m de mi mateix, i assumeixo que a vegades exagero una mica els contactes per fer-los més visibles”, confessa.
Persistent i perfeccionista, sempre troba alguna excusa per créixer com a gestor de comunitats al Casino Barcelona, on va gaudir molt sent crupier, i aprofita les oportunitats que es guanya, com ser comentarista en les dues edicions de la FIBA 3×3 Streamers Cup, que organitzen Ibai Llanos i FIBA. Conserva l’energia del nen que compaginava bàsquet, atletisme i natació, i la mirada de qui, a primer any de cadet, es va quedar només amb l’esport de la cistella per ser una disciplina d’equip. Ja jugava al CB Sant Andreu, que el curs següent va tenir un gran detall amb ell.
Es van oferir a ajudar-lo a trobar un club on pogués competir a un nivell més alt i va aterrar al Centre Cultural i Recreatiu Collblanc-Torrassa, futur AEC Collblanc. “A la primera fase vam ser campions a Preferent B i a la segona vam competir a Preferent A contra el Barça de Marc Gasol o la Penya de Rudy Fernández”, comparteix.
Els dos anys de júnior els passaria al CB Martorell i el primer de sènior, amb el seu estimat CB Sant Andreu, pujaria a Segona Catalana, en aquell moment l’èxit més gran de la història del club. Després, amb 18 anys, fitxaria pel CB Olesa, en què estaria cinc anys, quatre amb fitxa del B i l’últim va poder celebrar amb fitxa del primer equip l’ascens de categoria i la Lliga Catalana.
Una alegria efímera perquè el conjunt olesà va decidir que no podia costejar el primer equip femení, que competia a Lliga Femenina, i el masculí, i va desfer el segon. Joel Romeu, l’ajudant de Joan Peñarroya al CB Olesa, va fitxar pel CB Granollers i se’n va endur quatre jugadors: Roger Vilanova, Roger Esteller, Dani Merchán i López.
“La veritat és que al CB Granollers cobrava una quantitat que mai m’havia imaginat en el bàsquet, i al principi vaig notar la pressió. En l’equip hi havia una química impressionant”, recorda López, que, de nou, va haver de pair un altre imprevist.
El club passaria a tenir menys pressupost i faria un equip amb gent de casa. Així que l’entrevistat va tornar al CB Martorell, on es retrobaria amb amics i debutaria a Copa Catalunya. Després passaria pel CB Castellbisbal i el CB Molins, i viuria un curs complicat al CB Castelldefels, fent molts esforços per compaginar la seva nova feina de gestor de continguts a Casino Barcelona i els partits i entrenaments. Se’n va perdre uns quants.
Més tard, ascendiria a Primera Catalana amb el CB Sant Andreu, però l’equip, com permetia la Federació, va decidir no jugar durant la pandèmia, i López va estrenar-se aquell curs al gener i amb l’AE Badalonès, en un grup sa de joves i veterans que li va permetre jugar els set partits que li faltaven per arribar als 200 a Lliga EBA. Un altre motiu d’orgull per al pare.
