Foto: Toni Delgado
En principi, que un cambrer et tiri una copa de cervesa a sobre és tenir mala sort. Per a Enric González (Barcelona, 1962), però, va ser una gran notícia. “Em va passar dinant amb la família, abans d’anar a un campionat d’Espanya mini a Blanes”, recorda, divertit, l’entrenador del Bàsquet Femení Viladecans.
Aquella anècdota et va canviar la vida. Potser sense el cambrer no hauries tornat a entrenar…
És molt possible. Com que semblava que m’ho hagués fet a sobre i els pantalons feien pudor d’alcohol, me’n vaig comprar uns del xandall de la selecció espanyola en una botigueta del campionat. Era cap de setmana i els comerços estaven tancats. I ara ve la segona anècdota…
Quina curiositat…
Havíem de triar si entràvem per la porta de la dreta, com volia jo, o per l’esquerra, l’opció de la meva família i la guanyadora. Just per on també havia entrat el Ricard Daura, a qui coneixia dels temps de La Salle Gràcia i que, com que li vaig dir que feia anys que no entrenava, em va oferir ser ajudant al PDP (Programa de Detecció i Perfeccionament), de la Federació Catalana de Basquetbol. L’any següent un ajudant de la selecció catalana mini femenina va deixar el càrrec per qüestions personals i el Ricard em va trucar per si m’interessava la plaça. Després de parlar-ho a casa, vaig acceptar i dies després ja estava entrenant amb el Lluís Vergés, amb qui vaig treballar dos anys amb les generacions de 93 i 94. I, a continuació, vaig passar a ser primer entrenador.
Per què vas deixar les banquetes?
La Mayte, la meva dona, tenia torn de nit a la feina i la Mari Àngels, la meva cunyada, es quedava amb les nostres filles [Mónica González és entrenadora al Bàsquet Femení Sant Adrià i Laura González, delegada del primer equip del Bàsquet Femení Viladecans] els dies que jo entrenava. Tornava cap a la una de la matinada perquè érem l’últim equip que s’exercitava i al final la Mari Àngels es quedava a dormir. Fins que un dia vam decidir que no li podíem demanar tants favors i que em prendria un temps sense entrenar.
Quin vincle vas mantenir amb el bàsquet durant aquell parèntesi?
Mirava partits i enviava cartes a universitats americanes per demanar-li, si us plau, si em podien enviar informació dels seus sistemes tàctics i tècnics, de l’scouting…
Sembla que gaudeixis del més mínim detall del bàsquet.
Ser seleccionador mini em va donar encara més arguments per fer-ho perquè les petites et fan transfusions d’il·lusió. Per a elles tot és nou: se senten importants i molt ateses. Intentava que no tinguessin por i fruïssin fins al final i, sobretot, del camí.
“Si estem fent una gran temporada és perquè totes anem en la mateixa direcció”
Et costa ser precís amb les jugadores?
Sí. [Riu]. Li dono mil voltes a tot el que els dic. Continuo sent molt honest i, amb els anys, he après que hi ha detalls incontrolables. És molt estrany que en un temps mort parli més alt que ara amb tu. Tinc el mateix to de veu guanyant per 20 punts que perdent per un.
Ets igual d’apassionat, però més pragmàtic que abans?
Els anys, Toni, els anys! [Riem]. Penso que l’experiència com a tècnic al planter del Barça, em va agafar una mica jove. Allà em va fascinar Aíto [García Reneses]: com comunica, els seus temps morts, la seva passió, el sentit de l’humor… El veia i pensava: “Això no m’ho sé… I això tampoc…”. És un llibre obert. Intento ser una esponja i tenir els ulls ben oberts.
Vas començar com a entrenador a La Salle Gràcia.
Sabia menys del que hauria de saber. Vaig aprofitar les vacances del servei militar a Madrid per fer el curs de monitor de mini a l’Estudiantes i, temps després i a Saragossa, vaig cursar el d’entrenador superior. Quan vaig acabar la mili, vaig aterrar a La Salle Gràcia i vaig entrenar el mini i el preinfantil masculí, igual que al Barça, on vaig entrar com ajudant de Pere Pardina i vam ser campions d’Espanya de clubs a Guadalajara. Després vaig dirigir l’infantil.
I vas arribar al CB l’Hospitalet, de Segona Nacional.
En 6 anys ja estava en una categoria molt important i crec que em faltaven molts coneixements de bàsquet i de gestió de grup. Havia passat del planter del Barça a una altra realitat perquè les jugadores treballaven i/o estudiaven i la competició era diferent. L’última temporada al CB l’Hospitalet va ser dolenta i el curs següent vaig anar al Centre la Torrassa i vam perdre la categoria. Va ser quan vaig fer el parèntesi.
No utilitzes gaire la pissarra als temps morts.
Molt poc. Potser la faig servir per recordar alguna posició o indicar una jugada especial. Si et soc sincer, a vegades l’agafo perquè me la donen, me la poso al genoll i hi col·loco el colze. Soc de la vella escola: no m’agrada la cadira i intento estar a l’altura de les jugadores per mirar-les millor als ulls.
El Bàsquet Femení Viladecans sempre fitxa bones persones.
Estic molt content amb el cos tècnic i les jugadores. Vicente del Bosque defensa que un vestuari sa val més que 100 hores de tàctiques. Si estem fent un gran curs és perquè totes anem en la mateixa direcció.
