Egurrola, amb un dels 78 trofeus que va guanyar al Barça. Foto: FC Barcelona
El carisma no és un do que es pugui aprendre. Hi ha persones que, amb la seva presència, provoquen somriures i canvien l’estat d’ànim dels presents. Aitor Egurrola (Barcelona, 1980) té un discurs humil i ambiciós, i sap com activar i motivar a qui l’envolta.
Amb un palmarès gairebé insuperable (78 títols, entre els quals destaquen 21 Lligues i 11 Copes d’Europa), el castelldefelenc sentia que tenia corda i energia per continuar la seva carrera alguna temporada més, però al Barça creien que l’etapa de l’etern capità a l’entitat havia de tancar-se. “El club em va dir que no en renovaria i, com que no em veig en cap altre lloc, he decidit penjar els patins”, admet.
Els dies previs al seu acte de comiat no van ser fàcils per a Egurrola, a qui mai, malgrat el seu lideratge i empatia, li ha agradat ser el centre d’atenció. El ja exporter ho va passar molt malament pel cúmul d’emocions que havia de digerir i per ser el protagonista. “Mai he celebrat els meus aniversaris amb molt de gust. De petit ni els hauria organitzat”, li confessa a Joan Martí a L’Esportiu. Egurrola mai li podrà agrair el suport incondicional als seus pares, l’Agur i el Fernando.
Els primers passos
Va ser una altra mare, però, la persona clau perquè descobrís l’hoquei patins: “Si la mare d’un company d’escola no hagués reclutat nens per jugar, hauria fet handbol, bàsquet… Mai havia vist hoquei [el seu primer club va ser l’HCP Castelldefels i abans d’aterrar al Barça va jugar a la UE Horta] i la meva sensació inicial era que era un esport per a nens”.
Poc va trigar Egurrola a enamorar-se de la passió de la seva vida i de la que no ha pogut acomiadar-se a la pista com volia, amb l’últim títol possible, la Lliga. Li ho va impedir el Reus Deportiu en el cinquè i definitiu partit de semifinals. “Juguem per a la gent i per a nosaltres mateixos, i l’únic que em sortia era demanar perdó”, reconeix l’etern capità. Un paper que sempre s’ha pres amb orgull: “Abans de dur el braçal ja em sentia capità”.
El seu salt al primer equip va ser de pel·lícula. Viatgem a l’octubre de 1998, el porter titular s’acaba de lesionar en l’entrenament previ al partit contra l’Hockey Club Liceo, d’A Coruña. El conserge de l’Escola Superior d’Enginyeria Industrial el va a buscar a l’aula i el castelldefelenc truca al club des d’una cabina telefònica. “Em van demanar que anés a casa i agafés les coses, després al Palau i vam viatjar”, li va explicar, 20 anys després, a Robert Álvarez a El País.
Egurrola confessa que l’hoquei li ha ensenyat “a gestionar les emocions i les frustracions, i a acceptar la derrota”. “No sempre es pot guanyar i no sempre surten les coses com un vol. De petit ho passava molt malament quan perdia. No em podien ni parlar i, si ho feien, bordava”, conclou.
