Irene Vilà, fotoperiodista gavanenca: “Hi ha un moviment de dones a Gavà que estan fent sobreviure la pagesia”

Irene Vilà Capafons (Gavà, 1997) és la guanyadora de la tercera edició del Premi Miravisions de Fotoperiodisme en la categoria professional que atorga La Mira. Llicenciada en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona, va estudiar un postgrau de Fotoperiodisme a la mateixa UAB. En els darrers tres anys ha treballat com a càmera a l’Agència Efe, i actualment com a autònoma a ElNacional.cat per a altres projectes. Les seves fotografies s’han vist en pàgines de la majoria de mitjans de comunicació catalans. Amb Vilà ens trobem a la plaça d’Osca, al cor del barri de Sants de Barcelona. Tot i que és d’hora, se la veu enèrgica i, sobretot, compromesa i amb les idees clares. Tot i les dificultats que troba en aquests inicis com a fotoperiodista, té la mirada plena d’esperança. Reivindica la mirada que aporta la dona, i és conscient que, també en el fotoperiodisme, hi haurà una sacsejada. A Comunicació 21, Vilà denuncia la precarietat que viuen els freelance en el sector.

Què suposa guanyar el Premi Miravisions de Fotoperiodisme?
Ha estat una glopada d’aire fresc, una empenta per continuar endavant. Portava una època un pèl decebuda amb l’ofici, fruit de la precarietat, i guanyar el Miravisions m’ha fet molta il·lusió. Aquest premi suposa tornar a donar-me una oportunitat en el fotoperiodisme, m’ha reconciliat i m’ha donat força per donar-li sentit en allò que fem.

La casualitat ha fet que l’any passat el guanyador del Miravisions fos Pau de la Calle, que és la teva parella. Tot queda a casa.
[Riu] Sí, és una casualitat molt gran! El seu treball va dedicar-lo a l’Alzheimer a través de la seva àvia. Ell em va engrescar a presentar-m’hi aquest any, que és la primera vegada que hi he participat. Guanyar el premi ha estat una alegria compartida.

El teu treball guanyador ha estat Alopex, publicat a El Periódico. Què has volgut mostrar?
Mostra la realitat invisible de les dones amb alopècia i les conseqüències emocionals. És una reivindicació per a totes elles, i mostra al món que hi ha dones calbes i que no passa absolutament res.

L’alopècia masculina està molt més acceptada.
Exacte. Quan vas pel carrer i veus un home calb no et planteges si està malalt. En canvi, amb la dona sempre hi ha aquesta mirada. I, de fet, el primer cop que vaig veure una dona calba pel carrer vaig pensar que estava malalta. I quan vaig saber que simplement era calba i no estava malalta, em va esclatar el cap.

“Censurant Jordi Borràs, Visa Pour l’Image està blanquejant l’extrema dreta”

En el reportatge apareixen dones anònimes que van voler exposar-se públicament. Hi van posar pegues?
Va ser tot un procés molt parlat amb elles. En el cas de la Júlia, que és la cara visible de l’associació A Pelo, està molt més acostumada a exposar-se, però en canvi, la Paula era la primera vegada que exposava la seva alopècia. La vaig descobrir a través de les seves il·lustracions, ja que l’alopècia és el seu fil conductor.

Alopex va ser el teu primer gran treball personalitzat publicat en un mitjà de comunicació. Com va sorgir la publicació a El Periódico?
M’hi vaig oferir. Al cap de fotografia d’El Periódico, Julio Carbó, li va interessar molt i me’l va publicar. Però abans de rebre el vistiplau d’El Periódico fins a tres mitjans de comunicació em van rebutjar el projecte. Va ser una alegria doble, ja que el text del projecte el vaig escriure conjuntament amb la meva companya de pis, la periodista Laura Galve.

Quin valor té Miravisions per al fotoperiodisme del país?
És bo que hi hagi un premi així. En l’àmbit català, no hi ha cap altre premi d’aquesta magnitud. Paga la pena per incentivar els professionals del fotoperiodisme i, al mateix temps, rebre un reconeixement. Perquè el fotoperiodisme exigeix molta energia i genera molt desgast.

No és la primera vegada que tens un reconeixement per la teva feina. Juntament amb la teva parella vau adjudicar-vos la beca Clic.
Gràcies a aquesta beca vam passar tres mesos treballant a Bangladesh, captant les afectacions que té el canvi climàtic en aquest punt del planeta, especialment en tota mena de desastres naturals. Geogràficament, és un país idoni per entendre el canvi climàtic. Estem molt agraïts, perquè fruit d’aquesta beca vam poder viure una experiència única, en primera persona.

T’interessen les històries humanes, especialment sobre els drets de les dones i el canvi climàtic global. Per què?
Crec que té a veure amb la meva generació, que hem pres més consciència de les dificultats que vivim les dones i, sobretot, amb el canvi climàtic. És molt greu la crisi climàtica que tenim al damunt, i hem de ser capaços de capgirar aquesta realitat. Per això, a través de les fotografies em responc preguntes que em faig a mi mateixa sobre la societat en què vivim. Sempre em dic: “això s’ha d’explicar!”.

La teva vocació com a fotoperiodista ve de lluny?
El fotoperiodisme va aparèixer molt més tard. Sempre he tingut passió per la imatge, i també pel cinema. Ara bé, la meva vocació és la de periodista, i he anat excavant fins a arribar on soc. I va ser a la universitat que vaig descobrir la fotografia a través de Sandra Balsells, la meva referent, tot i que em vaig especialitzar en càmera de vídeo i televisió.

Ets fotoperiodista després d’haver-te graduat com a periodista. Tenir aquesta base universitària és bàsica per exercir el fotoperiodisme?
No, tot i que a mi personalment m’ha anat molt bé. Recordo que, en els primers mesos com a fotoperiodista, la formació com a periodista em va ajudar moltíssim. Especialment a l’hora de decidir l’enfocament del reportatge, que és essencial. Ara bé, és una cosa que es pot aprendre. Hi ha fotoperiodistes que tenen una bona base fotogràfica i no tan periodística. És important formar-se i aprendre, però hi ha moltes maneres de fer-ho.

“Mai he acceptat que es publiquin les meves fotos gratis, i crec que mai ho faré”

Vas treballar a l’Agència Efe, però vas renunciar a la feina per ser freelance. Com s’explica?
Em vaig cansar de la premsa diària, no m’atreia continuar lligada a l’actualitat 24/7. Volia fer reportatges més personalitzats, una altra mena de periodisme. Vaig renunciar a un contracte estable, que tot s’ha de dir, que no era res de l’altre món. Soc freelance per convicció, i perquè és l’única opció que veig de poder realitzar altres projectes. Però, encara avui, no puc viure exclusivament del fotoperiodisme. Treballo mitja jornada en una botiga d’atenció al públic. Si no és així, no surten els números.

Com a freelance treballes per a diversos mitjans. El colofó seria publicar les teves fotografies en les grans capçaleres d’àmbit global?
En el meu cas, publicar una fotografia al New York Times seria molt bonic, però amb el poc temps que he treballat amb els mitjans, m’han caigut als peus. Per tant, ja no poso tant valor a publicar en una capçalera o una altra, sinó a dedicar temps a elaborar bons projectes, a sentir-me orgullosa de la meva feina. El que vull és viure dignament, exclusivament de la meva feina [somriu].

Quin tracte donen els mitjans als fotoperiodistes freelance?
El mateix que reben els redactors, els periodistes. El sector, en general, és molt precari. El fotoperiodisme viu esclavitzat de l’actualitat, calen projectes més personalitzats que s’escapin del dia a dia. Però falten recursos, sobretot econòmics.

T’han arribat a proposar reportatges a cost zero, que els facis gratis?
Sí, és a l’ordre del dia, hi ha molts mitjans que s’hi apunten, però jo m’hi nego. Hi ha companys que accepten fer-ho gratuïtament o a un preu regalat. I no soc jo qui he de jutjar-los. Però regalar una feina és contraproduent, no ens ajuda a ningú. És molt important donar valor a la feina que fem. Mai he acceptat que es publiquin les meves fotos gratis, i crec que mai ho faré.

Actualment, el fotoperiodisme és més precari que mai?
Sí, però com tots els altres sectors. La vida avui és més precària. Els meus pares van tenir més oportunitats, tenien més garanties que jo. Encara no ens hem refet de la crisi econòmica de 2008, i la meva generació n’està pagant les conseqüències. Ens ho estem menjant amb patates!

Ets fotoperiodista dona. Creus que la mirada femenina comença a agafar volada, també en el fotoperiodisme?
Sí, es va fent camí. Sobretot perquè hi ha moltes dones que s’ho han treballat moltíssim i encara resisteixen. Ara bé, queda molta feina a fer, sobretot en els mitjans, encara molt governats per homes. I l’excusa no és perquè no hi hagi talent entre les dones fotoperiodistes, estem fent molta xarxa. Així i tot, costa pujar esglaons, perquè els llocs de direcció els ocupen homes i acostumen a empatitzar millor amb companys fotoperiodistes homes. Ho percebo.

Un dels fotoperiodistes de referència del nostre país és Jordi Borràs (membre del jurat del Premi Miravisions). Darrerament, ha estat censurat en la mostra Visa Pour l’Image per unes fotografies sobre l’extrema dreta francesa. És surrealista que actualment encara se censurin reportatges de denúncia?
Ho és, moltíssim. I el que em sembla més surrealista és que això passi en el festival de referència de fotografia, ho és doblement. El fotoperiodisme té el deure de denunciar realitats incòmodes. És molt incòmode que l’extrema dreta campi pels carrers de França, i tenim l’obligació d’ensenyar-ho i de denunciar-ho. Vivim en una societat on si les històries no s’expliquen, no existeixen. Censurant Jordi Borràs, Visa Pour l’Image està blanquejant l’extrema dreta. Fets així et fan replantejar la professió, però cal continuar lluitant i, sobretot, no defallir.

“El fotoperiodisme viu esclavitzat de l’actualitat, calen projectes més personalitzats que s’escapin del dia a dia”

Tots tenim mòbils d’última generació, i qualsevol persona té l’oportunitat de disfressar-se de fotoperiodista. Fins a quin punt aquesta homogeneïtzació de la fotografia que ha generat la tecnologia està perjudicant el fotoperiodisme professional?
Crec que ha afectat molt més al periodisme. Les xarxes han empoderat aquells qui es pensen que exerceixen de periodistes per fer un piulet a X o una publicació a Instagram. S’ha d’anar amb compte, és perillós. Perquè la majoria desconeixen que cal contrastar les informacions. I això ha comportat que els mitjans tinguin més dificultats per detectar quina és la veracitat de les informacions, que acaben intoxicant el relat.

A les xarxes t’han ‘robat’ alguna fotografia?
[Somriu] Per descomptat. N’hi ha que l’han compartida en les seves xarxes socials, però el més fort és que qui ho faci siguin mitjans de comunicació i institucions! S’apoderen d’una fotografia sense demanar-ne permís, ni tan sols et citen. Cal denunciar-ho. I després ve una altra lluita: anar al darrere reclamant el pagament pels drets de la imatge. Suposa un desgast innecessari.

Tot i que actualment vius a Barcelona, ets gavanenca pels quatre costats.
[Riu] A Gavà hi ha viscut gairebé tota la meva vida, però ara ja no hi visc per qüestions de feina. Estimo molt el meu poble, el trobo a faltar, perquè em sento molt gavanenca. Per mi Gavà és poble, tot i que cada cop menys.

Has pensat fer algun reportatge del teu poble, t’inspira Gavà?
Sí, m’agradaria moltíssim. Ho tinc al cap, però estic preparant bé la història. Hi ha diverses narratives lligades amb la pagesia de Gavà que em venen molt de gust poder deixar-les paleses en un reportatge. Sobretot, perquè hi ha un moviment de dones pageses al poble que l’estan fent sobreviure. Sempre busco diferents maneres d’explicar les històries de la gent des d’una perspectiva propera i real. I la de Gavà ho seria doblement, perquè conec molt millor la realitat.

I, ara, què?
Vull continuar produint projectes de caràcter més personal, tot i les dificultats que hi ha. Encara faig reportatges de fires comercials i de bodas, bautizos y comuniones [riu]. El meu repte és dedicar el meu temps a desprendre tota la meva energia en el fotoperiodisme documental, és el que m’engresca.