Els altres estrangers: rics, nòmades i expats

Quan parlem d’estrangers, sovint tendim a pensar en la població vinguda de països pobres. Malgrat això, a l’àrea metropolitana de Barcelona hi ha milers de persones que venen del nord global. Qui són els expats? Qui són els nòmades digitals? Quina és la seva ideologia? En aquest reportatge ho expliquem.

En Kevin no és un estranger com els que normalment apareixen a les notícies. Ell no ha creuat l’estret, no fugia de cap guerra, fam o crisi econòmica i no esquiva la policia per evitar ser deportat. En Kevin és originari del Canadà i és feliç a Barcelona. Fa pocs mesos que va arribar a la capital catalana perquè es va enamorar d’una noia holandesa que hi viu. “M’encanta la manera de ser a Barcelona: la conciliació entre feina i família és molt millor que al meu país, on la gent se centra massa en els diners”, explica. “Viure aquí amb un sou canadenc és avantatjós, perquè el cost de la vida és molt més baix que al meu país”, afegeix. En Kevin treballa en el sector de la comptabilitat. Té la seva pròpia empresa, que està registrada al Canadà. És el que s’anomena expat, però en el seu cas també podem dir que és un nòmada digital.

En els darrers temps, aquests dos conceptes s’han colat en el debat públic a Catalunya. De fet, han aparegut en la campanya de les eleccions municipals, sobretot a Barcelona, per a uns com la solució final per projectar la capital al món i per a altres com una de les set plagues bíbliques. En el seu programa, el PSC demanava a la Generalitat “facilitar una integració més ràpida de la comunitat expat”, però formacions com la CUP denunciaven que “els expats no contribueixen a enfortir els barris” i fan augmentar els preus dels lloguers. Sigui com sigui, el cert és que hi ha molt desconeixement al voltant d’aquesta població. Comencem, doncs, trencant mites.

Expat o nòmada?

Encara que a ulls dels autòctons pot semblar que tots són estrangers del nord d’Europa o dels Estats Units que viuen i treballen a Barcelona, uns i altres són coses ben diferents. Així ho considera l’antropòleg José Mansilla, que defineix els expats com “les persones que fan feina per a una multinacional durant més d’un any en un territori que no és casa seva o que troben feina en un altre lloc amb el seu idioma”. Per a l’investigador i geògraf Agustín Cocola-Gant, però, en els darrers temps la figura de l’expat ha anat evolucionant. “Ara molts són autònoms i n’hi ha de diferents nivells”, considera. “Els portuguesos, italians o grecs són l’esglaó més baix d’aquesta classe”, afegeix.

El nòmada digital respon a una lògica diferent. Fabiola Mancinelli és investigadora i professora lectora del departament d’Antropologia de la Universitat de Barcelona i ha estudiat en profunditat aquest fenomen que va explotar amb la pandèmia, però que ja té quasi dues dècades de vigència. “Es tracta d’un treballador de les professions digitals que aprofita la possibilitat de treballar lluny d’unes oficines per veure món”, assenyala. “Els estudis diuen que és una persona que ve de països amb passaports forts del nord global: molts estatunidencs, britànics i nord-europeus”, detalla. En la mateixa línia, Mansilla afirma que aquests treballadors viuen “un temps inferior a un any en un indret i busquen la temporada de sol per perllongar l’estiu en llocs com Bali o Llatinoamèrica”.

“En lloc de treballar per l’estat del benestar, els nòmades digitals pensen en com comprar-se una assegurança privada per tenir cobertura sanitària a l’estranger”

Tot i que no hi ha gaire dades sobre quants són els uns i els altres, segons xifres de l’Ajuntament, l’any 2021 hi havia a Barcelona una mica més de 101.000 persones provinents de països del nord global. En la seva investigació sobre el fenomen al llibre Barcelona no té solució, el periodista i expolític Antonio Baños els xifra, sense distingir-los, en una mica més de 100.000.

Des de fa poc més de dos anys, l’Ajuntament de la capital catalana compta amb un servei per atendre aquesta població batejat com a Barcelona International Welcome Desk. L’organisme, que té com a objectiu “facilitar l’acollida de persones d’altres països que decideixen establir-se, treballar, invertir, estudiar i viure a la ciutat”, va atendre, en el seu primer any de vida, 768 persones de 93 nacionalitats. Les dades de la iniciativa, a les quals ha tingut accés el Línia, determinen que un 74% són homes i més del 80% tenen menys de 40 anys. El 56% són de fora de la Unió Europea. Els seus principals països d’origen són Itàlia, els Estats Units, el Regne Unit, Colòmbia, França, Alemanya i l’Índia, i resideixen, sobretot, a Barcelona i a l’àrea metropolitana.

Classe i ideologia

Més enllà dels números, podem definir aquesta població estrangera segons altres conceptes. A quina classe social pertanyen? Quina ideologia tenen? Una altra vegada cal distingir entre els dos tipus d’estrangers. “L’expat acostuma a ser progressista i defensa les causes socials i el medi ambient”, explica Mansilla. “Si són alemanys, sovint voten partits verds, mentre que els anglesos són de centreesquerra i liberals”, afegeix. A més, tenen una posició social i un poder adquisitiu elevat.

En canvi, segons Mancinelli, i encara que els nòmades digitals es defineixen com a classe mitjana, per a ells la política no és un tema que tingui importància. “La seva ideologia és individualista neoliberal i es defineix pel culte i celebració de la llibertat”. Així, aquesta població busca vides amb el màxim confort, però “no es preocupa de projectes col·lectius i, per exemple, en lloc de treballar per l’estat del benestar pensa en com comprar-se una assegurança privada per tenir cobertura sanitària a l’estranger”, assenyala la investigadora. Alhora, s’autoperceben “com a pioners d’una revolució dels costums del món laboral, però en realitat acaben treballant moltes hores”, remarca. “S’autoexploten”, assevera Mansilla.

El cas dels expats és una mica diferent. “Sobretot quan porten els fills a l’escola, comencen a fer xarxes i fins i tot aprenen català”, afirma l’antropòleg. “L’escola pública serveix per arrelar-los, però quan tenen capacitat adquisitiva porten els seus fills en centres privats internacionals”, lamenta.

Impactes

La Maria porta el seu fill en una escola del Poblenou. És integrant de l’AFA i sovint rep queixes d’altres mares i pares expats perquè a les reunions es parla en català. Durant la campanya de les eleccions municipals, algunes formacions com ERC o la CUP van denunciar que aquestes poblacions estrangeres suposen una amenaça molt gran per a la supervivència del català a la ciutat. Certament, per als nòmades digitals i els expats, el català no és una prioritat. “La gent se m’ha enfadat algun cop perquè no estic aprenent el català i, en canvi, estic aprenent el castellà”, afirma en Kevin. El mateix Mansilla confirma la idea i assenyala que “són gent que no té interès a aprendre l’idioma”. “L’expat segurament té més interès a aprendre el castellà, però el nòmada digital cap de les dues llengües”, diu. De fet, segons Cocola-Gant, els nòmades digitals són difícils de distingir dels turistes.

“Per als polítics té més rendiment electoral sortir en una foto amb emprenedors d’un ‘coworking’ que amb un botiguer pakistanès que és tan emprenedor com els expats”

Aquest no és l’únic impacte negatiu que generen els altres estrangers. S’ha assenyalat que aquesta població és la responsable de fer augmentar el preu dels lloguers i de gentrificar barris com el Poblenou o el centre de Barcelona. Com que tenen un alt poder adquisitiu, poden pagar més per llogar un pis, i això dispara el valor del mercat immobiliari. Malgrat això, per a Mansilla, si parlem de nòmades, es tracta d’un problema “sobredimensionat”. Segons Mancinelli, “tot i que no en són la causa principal, els nòmades digitals pateixen els efectes del fenomen que causen”, ja que tendeixen a llogar pisos per una duració inferior als 11 mesos.

Finalment, aquesta població també produeix canvis en el teixit comercial. “Els residents de les ciutats perden espai en detriment de comerços adaptats als gustos dels expats”, considera Cocola-Gant. Es refereix a cafès on es pot anar a treballar o botigues amb alimentació internacional.

Facilitats

En Kevin no és com els estrangers que apareixen a la televisió o als diaris. Segurament hi ha una part de racisme en la mirada tan diferent que projectem cap a ell i cap a la població estrangera amb menys recursos. Més enllà d’això, no tot és culpa dels mitjans. Les mateixes administracions s’encarreguen de crear un abisme entre uns i altres. “Per als polítics té més rendiment electoral sortir en una foto amb emprenedors d’un coworking que amb un botiguer pakistanès que és tan emprenedor com els expats”, critica Mansilla. Així mateix, al Barcelona International Welcome Desk cal sumar-hi altres iniciatives com el visat especial per a nòmades digitals del govern espanyol. Aquest document els permet viure al país durant tres anys i s’entrega a aquells estrangers que volen treballar en remot i que “no tenen passaport de la Unió Europea per exercir una activitat professional”, sempre que tinguin estudis superiors.

Aquesta visió benevolent només fa que aprofundir en el que Cocola-Gant defineix com a neocolonialisme cultural i econòmic. “Molts d’ells acaben pensant que som pobres i que necessitem els seus diners”, afirma. Són com místers Marshalls moderns. Estrangers que mai definiríem com a migrants. Una qüestió de raça i de classe.

Visa per a rics

Ho diu l’article 63 de la Llei 14/2013: els estrangers més rics poden obtenir un visat a cop de telonari. Bé, no ho diu d’aquesta manera, sinó que assenyala que “els estrangers no residents que es proposin entrar al territori espanyol per tal de fer una inversió significativa de capital poden sol·licitar el visat d’estada o, si escau, de residència per a inversors, que tindrà una durada d’un any”. Mentre els migrants que arriben per mar jugant-se la vida han de viure una odissea per regularitzar la seva situació administrativa, el govern espanyol, a través de l’anomenada Golden Visa, permet aconseguir els papers a la persona sense permís de residència que gasta dos milions d’euros en deute públic espanyol, un milió d’euros en accions en una empresa o entitat financera espanyola o que compra una casa per valor de més de 500.000 euros.

En aquest sentit, i segons lamenta l’organització Transparència Internacional, “igual que un bé de luxe, es poden comprar la ciutadania i els drets de residència de la Unió Europea, i això genera riscos de corrupció”. Tal com va publicar la Directa en un reportatge d’investigació, la Golden Visa ha reportat a l’estat espanyol quasi 1.000 milions d’euros de ciutadans majoritàriament xinesos, russos i estatunidencs que s’han acollit a aquesta llei.

No és l’única derivada d’aquesta anomalia administrativa. En el terreny local, la Federació d’Associacions Veïnals de Barcelona (FAVB) va demanar al ple de l’Ajuntament barceloní, abans de la celebració de les eleccions municipals, que s’exclogui la capital catalana i la seva àrea metropolitana del marc on té efecte la llei. Per a l’organisme, aquesta regulació està aconseguint tensar, encara més, un mercat immobiliari ja de per si tensat, perquè està fent que augmentin els preus. La FAVB assegura que la Golden Visa accelera “l’expulsió de la població del centre de Barcelona” i augmenta la “gentrificació a través de promocions d’habitatges de luxe”. La federació apunta que, des que la llei va entrar en vigor amb els vots del PP i de CiU, el govern espanyol ha concedit 14.801 visats d’aquesta mena “sense que cap organisme de l’estat fiscalitzi l’origen i el final d’aquests capitals”. “Catalunya, amb un 40% del total dels visats, ostenta el primer lloc del rànquing”, denuncia l’organisme veïnal de la capital catalana.