Adeu a la dictadura del ‘trajo’ i la corbata?

Fa mig segle, els plens municipals estaven plens d’homes amb americana i corbata. Actualment, les coses han canviat, i cada vegada és més freqüent veure representants públics que no s’adscriuen a aquests cànons estètics. Malgrat tot, a la política encara hi ha un cert clima d’encotillament pel que fa a la vestimenta.

És del dia 19 d’abril de l’any 1978. A la foto, en blanc i negre, s’hi veu un grup d’homes en una escalinata. Bé, també hi ha tres dones. Gairebé tots porten americana i corbata, i van ben afaitats. Els retratats pel fotògraf i periodista Emilio Pérez de Rozas són els regidors de Barcelona en el primer ple d’investidura després de la dictadura. Narcís Serra, el nou alcalde, surt a la primera fila, i encara que amb barba, vesteix exactament com la resta.

L’estètica dels polítics que apareixen a la fotografia és la norma a tots els consistoris democràtics de l’època: homes afaitats, amb trajo, camisa… No obstant això, a les instantànies que es fan als municipis de la metròpoli d’aleshores es veuen alguns regidors sense corbata i amb la camisa arremangada. Són polítics obrers que, per fi, poden participar en la vida pública lluny de la clandestinitat. Amb els anys, però, molts d’ells acabaran sucumbint als dictats de l’americana.

Totes aquestes imatges tenen gairebé mig segle. Avui, a la política les modes han canviat. Com ha evolucionat la manera com vesteixen els representants sortits de les urnes? Són més transgressors? Continuen sota la dictadura del trajo i la corbata?

L’estètica del poder

Quan pensem en algú poderós normalment ens l’imaginem amb americana i corbata. “Tant en homes com en dones, és una vestimenta associada al poder, als homes de negocis o a la banca”, afirma l’experta i assessora d’imatge en política Marta Portnou. “Mentalment això es relaciona amb la dreta, perquè durant molt temps havia ocupat el poder i els càrrecs on hi havia un codi formal de vestimenta”, afegeix. De fet, la moda de la jaqueta i la corbata tal com la coneixem es consolida a casa nostra a finals del segle XIX i principis del XX, impulsada per la burgesia. Anteriorment, en altres indrets com França o la Gran Bretanya aquesta nova classe social havia apostat per peces de roba més austeres que es contraposaven amb l’estil recarregat de les velles elits aristocràtiques en declivi.

En aquest sentit, quan part de la població que normalment no accedia a la política, com les classes obreres, va anar conquistant espais de representativitat, ho va fer vestint amb la roba que identificava amb el poder. “No és que adoptessin aquesta vestimenta, sinó que quan van començar a ocupar càrrecs sabien que havien de passar per certs convencionalismes”, explica Portnou.

Amb algunes excepcions durant la segona meitat del segle XX –com quan els parlamentaris del Partit Verd alemany van irrompre al Bundestag amb bambes el 1985–, a principis del nou mil·lenni els canvis que s’havien produït en la vestimenta dels polítics eren pocs. Només cal recordar que el parlament britànic no va revocar fins al 2017 la norma de dur corbata.

I tot va canviar

Després de la crisi econòmica del 2008, la confiança de la ciutadania en els polítics a l’estat espanyol va arribar als seus mínims històrics entre el 2012 i el 2013, segons el CIS. La població considerava que els seus dirigents estaven a una distància sideral. Va ser a partir d’aquell moment que la política es va omplir d’una nova fornada de dirigents, molts vinguts del 15M, que trencaven amb els motlles establerts fins aleshores.

En declaracions al Línia, l’exdiputat de la CUP David Fernàndez explica que quan la seva formació va arribar al Parlament el 2012 hi havia gent que, en veure com vestia, li deia que “per fi algú s’assemblava a ells”. “No va ser una decisió tàctica. Simplement érem iguals a dins del Parlament que a fora”, afirma. Sigui com sigui, la seva entrada a l’hemicicle no va deixar indiferent ningú. A més de la col·lecció de samarretes reivindicatives que el diputat va lluir durant gairebé quatre anys, i que va ser àmpliament comentada per la premsa, Fernàndez va rebre atacs de tota mena per la seva manera de vestir. La més notòria va ser la de la presidenta del Parlament Núria de Gispert, de Convergència i Unió, que en una entrevista va dir que “la dignitat de la institució” requeria “una formalitat diferent”. Les seves crítiques van quedar en res, i fins i tot una experta en moda com Patrycia Centeno va escriure un article ironitzant sobre el fet que de Gispert hagués aparegut disfressada de fada en una entrevista a El País el 2011 i ara parlés de decència.

“Qualsevol senyora ‘pija’ de Pedralbes porta el nom dels seus fills tatuat. Tot i això, els polítics els amaguen”, diu l’experta i assessora d’imatge Marta Portnou

Encara van ser més agressius els atacs d’alguns diaris espanyols. La Razón, per exemple, publicava l’article David Fernández, la estética de lo feo. “Es van dir barrabassades, però no ens van afectar, perquè ens van ratificar com la veu de la gent normal”, diu Fernàndez. Així mateix, els atacs confirmaven les tesis dels anticapitalistes en un altre sentit. La seva manera de vestir molestava “uns pocs que anaven amb trajo” i que, a ulls de Fernàndez, eren responsables de “la corrupció i la riquesa desigual”.

Fernàndez va ser, probablement, un dels primers a tot l’Estat a trencar amb les estrictes normes estètiques que havien regit la política. Més tard, Pablo Iglesias i la seva cua, Alberto Rodríguez i les seves rastes, Carolina Bescansa alletant el seu fill al Congrés dels Diputats, dandis com Antonio Baños o Juli Fernàndez o Anna Gabriel amb el serrell més comentat de la història de la política van trobar una escletxa a l’estètica grisa de sempre.

La darrera frontera

Pentinats, roba més lluminosa, camisetes… Sembla que avui els polítics tenen més llibertat per anar com volen. Amb tot, hi ha una barrera que encara no s’acaba de superar: els tatuatges. “Els polítics que en porten no en fan ostentació, perquè els tatuatges sempre han tingut una connotació negativa”, afirma Portnou. “A la Xina sempre van ser una manera de marcar les persones que havien comès crims, i la religió cristiana els tenia com una cosa prohibida”, diu per afegir que també s’han relacionat amb “els joves, la rebel·lia, les bandes de carrer i les drogues”.

Això resulta sorprenent perquè, segons l’Acadèmia Espanyola de Dermatologia, un de cada tres ciutadans menors de 40 anys a l’Estat porta tatuatges. “Com que tot s’ha democratitzat i qualsevol senyora pija de Pedralbes porta el nom dels seus fills tatuat, ja no és el que era abans, però tot i això els polítics tenen tanta por de ser jutjats que amaguen els seus tatuatges”, afirma Portnou.

És per tot això que des del Línia hem preguntat a diferents polítics que porten tatuatges per què en duen i si això té algun pes en la seva feina. L’alcalde del Prat, Lluís Mijoler, dels comuns, per exemple, ja no sap ni quants en porta. “Arriba un moment que els deixes de comptar”, diu per afegir que “cada un té una història”. Mijoler està molt orgullós de lluir un cos ple de tinta, però reconeix que encara es jutja les persones “més per la seva aparença que per la feina que fan”. “Estar compromesos amb el reconeixement de la diversitat i la pluralitat de la nostra societat passa per revisar aquest estereotip”, argumenta.

La seva companya de partit i portaveu de la formació al Congrés Aina Vidal en té cinc. “El més important me’l vaig fer fa tres anys, just després de superar el càncer”, relata. És un prisma de llum en forma de triangle que uneix dues de les seves passions: Star Wars i la fotografia. També porta una nota musical darrere l’orella, una tortuga amb una oreneta a la closca en homenatge a un conte de Cortázar, un tucà dedicat a la seva família i una rosa dels vents que es va fer amb la seva millor amiga. Vidal afirma que els seus tatuatges han suscitat comentaris no sempre positius. Així mateix, diu que, “malgrat que alguns s’esforcen a tapar-se’ls, hi ha moltíssims diputats que en porten”.

“A la política encara continuem ancorats en molts formalismes i una cultura elitista”, afirma l’exdiputat de la CUP David Fernàndez, que va ser dels primers a trencar els cànons

Altres polítics com l’exalcalde de Sabadell i diputat d’ERC Juli Fernàndez tenen tatuatges més discrets. Ell en porta cinc que s’ha fet en moments rellevants, com quan el van elegir diputat. “Em vaig tatuar No passaran!”, recorda. A ell mai li han dit res per portar tatuatges.

En la mateixa línia, la regidora d’ERC a Barcelona Elisenda Alamany porta una papallona al canell. Segons confessa, mai li ha generat problemes i se’l va fer el 2013 “després d’un canvi personal”. En aquest sentit, considera que si els tatuatges encara tenen mala fama en política és perquè hi ha un component generacional. “Les persones d’entre 50 i 60 anys estan sobrerepresentades al Parlament respecte a la societat catalana”, afirma. És per això que els tatuatges en política, segons el seu parer, no estan normalitzats.

Una altra fotografia molt diferent de la del 1978 ens parla d’aquesta manca de normalitat. En aquest cas es va fer el 17 de juny del 2023, després de la investidura de Jaume Collboni com a alcalde de Barcelona. Ara sí, per fortuna, hi ha més dones a la imatge. Malgrat tot, com en aquella foto del 1978, les corbates, les jaquetes i els pentinats clenxinats hi predominen. Potser sí que té raó David Fernàndez quan afirma que a la política “encara continuem ancorats en molts formalismes i una cultura elitista”.

La moda com a arma

Més enllà de comunicar una filiació o una ideologia política, l’estètica és utilitzada sovint pels rivals com a arma llancívola. En aquest sentit, són les dones les que pitjor ho tenen. “Sempre som jutjades pel nostre aspecte físic. És part d’aquest patriarcat que s’exerceix sobre els cossos”, considera l’experta en moda Marta Portnou. “Una manera d’atacar una dona és a través del físic, per anul·lar-la i afeblir-la”, afegeix.

No cal anar gaire lluny en el temps per trobar exemples del que explica. El passat mes de setembre, després que la líder de Sumar Yolanda Díaz critiqués Felipe González per la seva postura en contra de l’amnistia, Alfonso Guerra, que va ser vicepresident amb el PSOE, va donar a entendre que les paraules de Díaz no tenien valor perquè havien estat dites en el temps “entre una perruqueria i una altra”. Portnou es mostra indignada amb aquest comentari masclista i considera que Guerra “mai s’hauria atrevit a dir el mateix d’un senyor”. “Ningú riuria si a un home li diguessin que passa massa hores al barber”, lamenta l’experta.

Els atacs contra les dones pel seu físic transcendeixen els colors polítics. A Catalunya en tenim exemples a cabassos. Inés Arrimadas va ser vexada per l’expolític del PP Miguel Ángel Rodríguez quan en un tuit va afirmar que la de Ciutadans era “físicament atractiva com a femella jove”. Tant ella com una altra política catalana, Anna Gabriel, van ser el blanc d’atacs masclistes per la seva condició física durant l’època del procés. De la diputada de la CUP es parlava del serrell “tallat a destral” i es qüestionava la seva higiene. Alhora, quan va canviar d’estil, va convertir-se en tota una celebritat. La mateixa Ada Colau també ha aparegut a la premsa recentment pel seu canvi de look. És, sens dubte, una manera d’analitzar les polítiques segons un prisma molt diferent del que s’utilitza amb els seus companys homes. La seva vàlua intel·lectual passa per darrere de la seva condició estètica. Només un home ha fet córrer tanta tinta: Pablo Iglesias quan es va tallar la cua.

En resum, comentar com van o deixen d’anar les polítiques és ben freqüent. Aina Vidal explica, en declaracions al Línia, que els seus tatuatges sovint generen comentaris. “M’han arribat a demanar que me’ls tapi i hi ha qui m’ha dit que són indecorosos i de poligonera”, diu la diputada barcelonina dels comuns.