Som a mitjans de març del 2021. Ha passat un any de l’estat d’alarma, un mes de les eleccions catalanes i de les protestes per l’empresonament de Pablo Hasel, una setmana del 8 de març i de la revocació del tercer grau dels presos polítics independentistes i uns dies de la celebració de la cimera de l’esperança que ja no pot esperar. I fa ben poc s’ha fet la presentació al Congreso de la proposta de llei d’Amnistia. Suma de reflexions i accions profundament interconnectades perquè totes parteixen que cal canviar allò que està establert. Cal desordenar l’ordre, l’statu quo, per establir-ne un de nou. El paradigma feminista per canviar-ho tot. La profunda crisi oberta per la pandèmia i les lliçons del confinament i la impugnació que ha fet del sistema establert, les quals reclamen una alternativa que no ha de ser la dels de sempre, sinó tot el contrari. És una oportunitat oberta per canviar la forma de governar-nos al Principat català i que les polítiques públiques de la Generalitat de Catalunya donin resposta a les crisis acumulades: climàtica, econòmica, sanitària, social i democràtica. La ferida oberta per la criminalització de la llibertat d’expressió, la dissidència i el dret a la protesta tornen a posar a l’agenda el debat sobre el model d’ordre públic i la necessitat de control sobre la mala praxi policial, d’una banda, i els límits de l’autonomisme, de l’altra, posant altre cop a prova l’Estat amb la reclamació d’una Amnistia per acabar amb la repressió ideològica i la causa general contra l’independentisme i, en definitiva, amb la urgència de canalitzar la resolució del conflicte per mitjans polítics i no policials, jurídics ni carceraris. Cal un nou ordre. I això no és una utopia. La utopia és pensar que ens en sortirem seguint fent les coses com fins ara.

És un moment difícil per a la majoria de la població, per al 99%. La suma de crisis acumulades ha empitjorat la vida en conjunt, ha augmentat el patiment físic, psíquic i emocional, les desigualtats, les situacions de perill, les discriminacions i la precarització de la majoria de vides, especialment les que interseccionen condicions de vulnerabilitat. Ha deixat un difícil horitzó per a les generacions joves i per a les persones que no pertanyen a les classes i condicions hegemòniques. Ha posat en evidència que les estructures de l’Estat defensen sense escrúpols democràtics les oligarquies del poder i el capital, governi qui governi, i que qualsevol impugnació del règim del 78, via independentisme, republicanisme o qüestionant l’IBEX-35, és tractada com a amenaça terrorista, com a dissidència que cal perseguir. Gairebé el 40% d’atur juvenil; més del 43% d’unitats convivencials amb problemes per accedir a l’habitatge; més de 320.000 persones tirades al carrer des del 2008 només al Principat; el suïcidi com a segona causa de mort entre la població juvenil; la bretxa i la violència de gènere disparada; els serveis públics en fallida; les cures de les persones dependents a càrrec del voluntarisme, majoritàriament de les dones; i suma i segueix. La resposta no pot ser reprimir amb contundència les protestes i les alternatives, ni seguir en el paradigma de rescatar el capitalisme, patriarcat i colonialisme que ja s’ha demostrat fracassat. Tampoc seguir privatitzant i aprimant el sector públic. No hi ha més temps per seguir esperant l’esperança.

“Quan l’ordre de les coses és la injustícia, assolir un nou ordre és un deure de pau”

Dissabte passat, sota les xemeneies de La Canadenca al Poble-sec de Barcelona, exactament 102 anys després de la vaga que va fer possible una de les principals fites del moviment obrer (reduir la jornada laboral de 14 a 8 hores), i seguint les normes de prevenció de la Covid-19, més de 200 entitats i desenes de persones van conjurar-se per dir que quan l’ordre de les coses és la injustícia, assolir un nou ordre és un deure de pau. Per dir que hi ha pressa per activar aquest nou ordre i rescatar les vides de la majoria, i que cal aplicar les alternatives. Que hi són, i són factibles, per molt que molestin l’establishment. Que, amb bones polítiques públiques i una recuperació econòmica amb fórmules ecosocials i feministes, es poden garantir els drets i les condicions de vida dignes per a totes les persones i per al planeta, repartir millor la riquesa i el benestar amb criteris de sostenibilitat de les vides i del medi ambient i no deixar ningú enrere. Això no agrada una petita i poderosa minoria, que veu perillar els seus privilegis indecents, perquè amb un nou ordre just perilla el seu monopoli sobre el lucratiu negoci de trinxar les vides de la majoria. Per això alcen la veu quan es trenca un vidre però callen quan es trinxen vides. És el seu concepte d’ordre públic. Un ordre que no està al servei dels drets humans de la majoria.

Mai serveix simplificar problemes complexos, i molt menys binaritzar-los. Ja fa 30 anys que Nacions Unides va conceptualitzar que calia transitar cap a la seguretat humana basada a preservar els drets i les llibertats individuals, en contraposició al concepte clàssic de la seguretat i la defensa dels Estats-nació i la seva integritat territorial. Aquest concepte avança cap al model de seguretat comunitària, però no ha generat encara alternatives clares del model policial per al control de l’ordre públic. Hi ha feina a fer, i el que és segur és que la creixent militarització dels cossos policials és tot el contrari de l’ordre a seguir. I acabo amb la frase de Pere Casaldàliga: “Soc al·lèrgic a la violència, però no hi ha violència més gran que la institucionalitzada”.

WhatsAppEmailTwitterFacebookTelegram