Un bon amic, expert en paisatge urbà, en preguntar-li per la sequera em va dir: “Escoltem poc els científics”. Aquesta premissa ha estat ballant pel meu cap persistentment fins que ha desembocat en aquest article.
Hi ha fets irrefutables per tots coneguts: que l’aigua és vida però un bé escàs; que un terreny de regadiu val quatre vegades més que un de secà; que el consum mínim vital d’aigua per persona i dia és de 40 litres (fins a 100 litres en situació de confort); que rius com el Ter han reduït el seu cabal un 60% des de la dècada dels 70; que la temperatura mitjana a Catalunya ha augmentat gairebé 2 ºC a les darreries del segle XX; que a l’estiu ens banyem al mar a 25,5 ºC, 1,8 ºC per sobre de la mitjana dels últims 40 anys… I podríem seguir força estona amb indicadors evidents d’aquest binomi aigua/temperatura que seguidament desenvoluparé.
I és que, com bé ens adverteix el catedràtic emèrit d’ecologia Narcís Prats (UB), en l’actual situació de sequera també hi juguen dues variables, que són l’adaptació i la mitigació. No podem parlar només d’adaptar-nos a aquest escenari optant per estratègies hídriques com la dessalinització, el reaprofitament i la regeneració d’aigües, perquè si no som capaços d’aturar l’augment de la temperatura (i aquí l’ús de combustibles fòssils n’és el principal detonant), difícilment podrem revertir els paràmetres actuals. Quin paper hi juga aquí la biomassa forestal? Pensem-hi.
És prou visible que la sequera va de bracet d’un canvi de paisatge. De fet, actualment la massa boscana és més gran i més densa i, en canvi, no hi ha prou ramats que pasturin. Ara mateix potser us estareu preguntant què hi pinten aquí les ovelles o fins a quin punt he perdut el fil de l’explicació. Doncs, no! Resulta que l’eixamplament i l’abandonament dels boscos equival a la baixada del cabal dels rius. A més temperatura, més evaporatranspiració d’aquests arbres cada cop més estesos al territori i, paral·lelament, menys aigua per alimentar els aqüífers i menys escorrenties que augmentin el cabal de les conques dels rius. Què cal, llavors, per oferir solucions a aquest desgavell? Uns bons plans de gestió forestals (mosaic paisatgístic, en diuen) que afavoreixin que els nostres boscos siguin diferents, però que segueixin esdevenint la millor manera de preservar la biodiversitat. Si es gestiona bé el bosc, hi haurà més infiltració i una recàrrega d’aigües subterrànies més gran.
I com es fa? Amb polítics al capdavant amb una visió transversal, totalment compromesos amb el medi ambient i a qui no els tremoli el pols a l’hora d’injectar-hi el capital necessari.
Donem a la sequera el caràcter d’oportunitat; malauradament és quan pitjor estem que fem les millors coses
Els boscos, els parcs i jardins i els parcs agrícoles o d’interès natural són, per tant, agents restauradors i han de ser administrats segons aquest pressupòsit, i no fer-ne demagògia política, sinó seguir els preceptes amb què els nostres acadèmics fa temps que ens alliçonen.
Cal una planificació a llarg termini que contempli millores significatives tals com la inversió en canalitzacions i en xarxes de distribució d’aigua potable sense fuites. Es necessiten més equipaments hidrològics que garanteixin l’ús d’aigua de boca, la regeneració i la reutilització. Convé, així mateix, repensar el tipus de plantes i arbres que s’empren i com reeducar-los (perquè siguin més resilients i s’acostumin a condicions hídriques més desfavorables). S’han de garantir col·laboracions expresses entre les universitats i els responsables municipals i els directors dels Parcs Naturals. El disseny d’edificis ha de ser adient, així com el manteniment dels edificis de titularitat municipal, que ha de ser responsable. I, òbviament, impera canalitzar adequadament la informació, sensibilitzar i educar convenientment la ciutadania.
S’imposa disposar de criteris clars, amb una autoritat política que porti la iniciativa rere el lema “l’esforç de tots per a tots” i que no canviï d’opinió sota pressió de determinats col·lectius. Hem de seguir confiant que els municipis faran molt més, amb projectes pensats que no es redueixin només als moments en què es limiten les dotacions, sinó amb una programació estratègica de futur, conscients del seu paper exemplificador, perquè si no, tindrem la temptació de desitjar que no plogui per donar continuïtat al pla originari.
I arribem a l’anomenada infraestructura verda, aquella tan reiteradament ignorada, probablement tant com n’és de desconeguda, i en cap cas incorporada a les polítiques municipals. Sabem que la nostra vida depèn de l’ecosistema en què se sustenta. Realment ens hem de plantejar si regar jardins i mantenir parcs de naturalesa diversa és lícit… Sincerament, deixar de regar és un disbarat, perquè si només serveix per educar la gent, és una llàstima assumir que hem de deixar que es mori tot. Estem parlant d’un 2% de consum d’aigua destinat a l’espai públic! Malauradament, però, les decisions que actualment prenen els polítics es regeixen per les demandes dels ciutadans i l’ascendència que exerceixen sobre ells les xarxes socials. I què demanen els nostres veïns i veïnes? Poder omplir les seves piscines, que hi hagi més fonts, gaudir de complexos aquàtics, que es reguin els camps de futbol on juguen els fills, emprar les dutxes d’equipaments esportius… Les peticions populars no coincideixen, doncs, amb els preceptes de la dissortada cultura del verd, rere la qual s’esbatussen uns tècnics que han perdut l’autoritat moral que els confereix la seva formació acadèmica i professional. I quan uns serveis tècnics aconsellen aprofitar l’aigua que s’extreu amb bombes dels pàrquings per regar algunes zones de la ciutat que ja tenen adaptada una xarxa paral·lela a tal efecte, la resposta política és que no es poden tractar els barris de forma diferenciada. Cafè per a tots, els jardins s’assequen, els arbres en què es va invertir perquè s’adaptessin millor a un subsol amb menys substrat orgànic es moren…
Em resta per esmentar el que es coneix com a serveis ecosistèmics aportats pel verd, que juguen descaradament a favor del benestar emocional, la salut cardiovascular… Si prenem com a referència l’Hospital de Mollet i el paisatge en què els pacients se submergeixen durant la seva convalescència o recuperació, potser podrem fer-nos-en una idea. La salut mental, tanmateix, està indissolublement lligada a la relació amb la natura. Reflexionem-hi, també!
En conclusió, donem a la sequera el caràcter d’oportunitat. Malauradament és quan pitjor estem que fem les millors coses. Ara ens correspon guiar-nos per una visió més transversal i holística de tot plegat que ens endinsi en noves experiències, com els jardins sense reg. Aquests espais que no són verds, sinó ocres, els hauríem de repensar en un escenari de canvi que els naturalitzi el màxim possible. I pel que fa al gra de sorra particular de cada ciutadà, si amb la pandèmia vam aprendre a ressituar-nos i hem estat capaços de reforçar conductes perquè romanguin entre nosaltres, per què no hauríem de poder fer el mateix amb la sequera?
Ester Safont, docent
