El dia a dia de les persones amb discapacitat a l’Hospitalet no és fàcil. Foto: Línia LH
“El que és un recorregut normal per a tu, per a mi és una gimcana”. Són paraules d’Antonio Fernández, un veí invident de la ciutat que explica a Línia LH les barreres que es troba en el seu dia a dia: cotxes aparcats a sobre de voreres estretes, mobiliari urbà mal col·locat o inoportuns cartells de bars amb el menú del dia. “La gent fa el que li dona la gana”, es queixa Fernández, que ja el 2019 va protagonitzar una ‘croada’ contra els vehicles que estacionaven en l’encreuament dels carrers Hierbabuena i Mina, a Pubilla Cases. També dispara contra l’Ajuntament per la seva “poca sensibilitat” envers les persones amb discapacitat.
El 3 de desembre va ser el dia internacional de les persones discapacitades, i Línia LH ha reunit dos veïns de la ciutat amb diversitat funcional per preguntar-los si consideren que l’Hospitalet és una ciutat cent per cent accessible. Un petit avanç: la resposta és que no.
D’aquesta qüestió se’n va parlar al darrer Ple, gràcies a una moció presentada per En Comú que reclama al govern municipal mesures a favor de la inclusió de les persones amb diversitat funcional, com ara fer més parcs inclusius, transformar els carrers en plataforma única i afavorir la participació d’aquest col·lectiu en la governança municipal.
Tots els grups van votar-hi a favor, inclòs el PSC. Tanmateix, Jesús Husillos, tinent d’alcaldia de Benestar Social, va sortir al pas d’algunes crítiques a la gestió municipal, assegurant que el govern pren decisions “amb la participació dels discapacitats i les seves famílies”. De la mateixa manera, Husillos va rebutjar l’ampliació de la plataforma única amb l’argument que això “impediria el desplegament de les rampes dels autobusos”. “És que s’han d’adaptar les persones a la tecnologia?”, es pregunta Albert Biscarri, president de Sumem, una de les entitats locals que lluita pels drets del col·lectiu de persones amb diversitat funcional.
Ofegats
També parlem amb David Chica, un jove en cadira de rodes que, igual que Fernández, col·labora amb Sumem. “Abans de sortir de casa, he de fer-me un mapa mental per saber per on puc passar”, apunta. I a mesura que una persona es fa gran, aquest mapa es redueix “fins que acabes per no sortir de casa”, diu. Sense anar més lluny, segons un estudi del 2019 de la Mútua de Propietaris, uns 7.000 catalans amb mobilitat reduïda no poden sortir de casa si no és amb l’ajuda d’una altra persona. “Això és violència”, denuncia Biscarri. “T’ofeguen”, afegeix Chica.
Foto: Línia LH
Més enllà de l’Smart City
Decidim fer una aplicació pràctica d’aquest fenomen. Chica es presenta a la seu del Districte I, a la Rambla Just Oliveras, per demanar anar al lavabo. I és que els edificis municipals, recorda, són “punts de referència” per a persones amb mobilitat reduïda. L’experiència, però, no pot ser més descoratjadora: la botonera del timbre és massa alta i, per tant, no hi arriba des de la cadira de rodes. L’ajudo a trucar i, quan obren –a través de l’intèrfon–, ha de fer marxa enrere perquè la porta obre cap a fora.
Un cop a dins, els funcionaris l’informen que tenen lavabo, però que no està adaptat amb una barra, un element bàsic per a les persones amb mobilitat reduïda.
Aquesta és una situació habitual a la ciutat del Mobile i de l’Smart City Congress, que s’acaba de celebrar. Una ciutat on, en qüestió de dos quilòmetres –que és el que separa la Fira del Centre–, el 5G, les solucions smart i la robòtica s’esvaeixen i una persona en cadira de rodes no pot ni obrir la porta d’un edifici municipal.”No hi ha consciència”, lamenta Biscarri.
Foto: Línia LH
La llista de punts negres és inabastable: manca de places de mobilitat reduïda (PMR) per a vehicles de persones amb discapacitat, carrils guia per a invidents que acaben en un cul-de-sac –com el del CAP Just Oliveras– o l’absència de parcs infantils “autènticament” inclusius, remarca Biscarri, són algunes de les qüestions que tenen a l’agenda per millorar la vida dels 23.000 hospitalencs amb discapacitat.
Amb tot, el dia 3 l’Ajuntament va organitzar una quinzena d’activitats, de la mà d’entitats com Tallers Bellvitge –que ha col·laborat a fer més accessible el Saló de Plens– “per tal de sensibilitzar l’opinió pública sobre les condicions de vida d’aquest col·lectiu”. Biscarri, en aquest sentit, ho té clar: “L’accessibilitat ha de formar part de la vida ordinària; si no, no hi pot haver vida normal”.
Acord per l’accessibilitat
El 3 de desembre, Dia Mundial de les Persones amb Discapacitat, l’entitat Tallers Bellvitge, que fa més de mig segle que treballa amb aquest col·lectiu, va anunciar que havia arribat a un acord amb l’Ajuntament per fer més accessibles els equipaments municipals.
