Les germanes d’Àngela Rodríguez, a la tanca que amagava les barraques. Foto: Àngela Rodríguez
“L’habitatge no era el que esperava, però no hi havia cap altra cosa. Tenia el sostre de canyes i era tan petit que només hi cabia un llit i un bagul que feia de taula. No tenia ni llum ni aigua calenta, i quan plovia hi havia moltes goteres”. Aquest és el testimoni de Maria Dolores González, antiga habitant del nucli barraquista de la Bomba, recollit pel taller d’història del Centre d’Interpretació de la Ciutat des de la Barraca (CICdB), que impulsa La Fundició des de fa uns anys per rescatar la memòria del barraquisme a l’Hospitalet a través de butlletins i un arxiu.
El projecte està centrat en el nucli barraquista de la Bomba i el barri de Can Pi, dues zones que van créixer a mitjans del segle XX al sud de la ciutat, impulsades per les onades migratòries de gent vinguda de la resta de l’Estat. I on abans hi havia barraques, ara hi ha gratacels, un centre comercial, congressistes de tot el món i empreses punteres. Francisco Rubio, membre de La Fundició, explica que el Miguel, un dels participants en el taller del CICdB, sempre recorda a les rutes guiades que organitzen que la seva barraca s’aixecava on ara hi ha la botiga d’Swarovski del Gran Via 2. Una anècdota que posa de manifest els canvis que ha experimentat la ciutat i la necessitat de rescatar les experiències d’aquells hospitalencs perquè no caiguin en l’oblit.
I tot i que la intenció és lloable, les dificultats han estat diverses. La primera de totes té a veure amb el rebuig que genera parlar d’una història de misèria com aquesta, molt en la línia del que passa quan es volen recordar els estralls de la droga als barris metropolitans durant els 80. “Com volen que no parlem d’aquesta part de la història de la ciutat?”, es pregunta Rubio, que també assenyala que, d’entrada, alguns dels testimonis tenen certa “vergonya” del seu passat.
La veu dels protagonistes
Per superar-la, el projecte de La Fundició vol donar la veu als protagonistes d’aquella història, els antics barraquistes. Sense anar més lluny, a les recerques d’arxiu només han trobat documents i plans per erradicar el fenomen. “Interpretar la ciutat des de la barraca serveix per invertir aquesta relació de poder a través del relat”, argumenta Rubio.
I quina era la situació del barraquisme a l’Hospitalet a mitjans del segle XX? Segons un recompte del 29 de març del 1963 que es conserva a l’Arxiu Municipal, a la ciutat hi havia aleshores 1.281 barraques que donaven aixopluc a 5.504 persones. Tot i això, l’investigador Daniel Sáez considera que encara hi ha “un buit considerable” en la literatura local relacionat amb el barraquisme, tal com indica l’article La ciutat no autoritzada, publicat als Quaderns d’Estudi del Centre d’Estudis.
El perill de la nostàlgia
La vida a les barraques, no cal dir-ho, era dura. “Recordem hiverns molt freds i amb molta humitat, i a l’estiu es notava també molt la calor”, relaten el Miguel i la Carmen Frit en un altre dels tallers del CICdB. De fet, Paco Candel ja va definir la barraca com la “gran tara del suburbi, la degradació de l’immigrant”. Així i tot, Rubio destaca aspectes positius derivats d’aquesta situació de penúria, com ara el sentiment de comunitat. “Quan arribava una nova família, els altres veïns l’ajudaven a fer una barraca: hi havia actes de suport mutu quotidians”, assegura Rubio, lluny de qualsevol romantització del fenomen. “Van ser moments durs per a la comunitat, però no podem ni caure en la nostàlgia ni en l’estigma i l’ocultació del passat”, defensa.
En aquest sentit, la Maria Dolores recorda la vida a la Bomba com a “molt familiar” i destaca els actes de “solidaritat”. Ara bé, des de La Fundició tenen clar que han de defugir dels discursos “hegemònics” o de la “nostàlgia”, que fan pensar que qualsevol temps passat va ser millor. “Això desactiva la capacitat d’aprendre del passat i d’extraure’n lliçons per entendre el present i imaginar el futur”, alerta Rubio.
El barraquisme, al present
I parlant de present i de futur, Rubio destaca que el problema de l’infrahabitatge té continuïtat en l’actualitat. “El barraquisme no és un estadi superat de l’evolució de la ciutat. Continuen havent-hi models d’habitatge informals, en forma d’ocupació o de sobreocupació”, apunta. A més, en racons de Can Rigalt i en alguns solars abandonats –com el que hi ha al costat de la benzinera BP a l’avinguda del Carrilet–, sense anar més lluny, encara es pot veure alguna barraca.
L’investigador de l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans (IERMB) Albert Sales coincideix amb l’anàlisi de Rubio. “El barraquisme es concentrava en solars no urbanitzats, però ara la ciutat s’ha fet més densa i aquests solars van desapareixent i no poden ser ocupats tant temps”, afegeix Sales, que recorda que el fenomen afecta sobretot gent immigrada, com fa mig segle. “Persones sense xarxa de suport i privats de drets essencials”, conclou.
