Jornada de celebració del desè aniversari dels grups de dol a l’Hospitalet, que va tenir lloc al Casino. Foto: Mémora
La pèrdua d’un ésser estimat capgira la vida d’una persona. “Una part de tu marxa amb ell”, resumeix perfectament la Josefina García, que va perdre el seu fill fa dos anys i mig per un tumor cerebral. El món continua, però per a qui s’hi queda és estrany, irreal. Això no és una altra cosa que el dol, que segons explica la psicòloga Lola Cabrera “és un procés d’adaptació” a la nova situació. Cabrera l’afronta diàriament, ja que és l’encarregada de dirigir els grups de dol de la funerària Mémora a l’Hospitalet, que acaben de complir una dècada ajudant les persones a superar la seva pèrdua.
El passat 27 de maig, el Casino del Centre va acollir l’acte de celebració del desè aniversari. “Estava malament amb mi mateix, però ells t’agafen de la mà i t’acompanyen”, relata el José Luis Segarra, antic usuari del grup de dol de l’Hospitalet, on va anar a parar després de perdre la seva dona. Aquestes sessions són quinzenals i estan coordinades per una experta en dol, en aquest cas Cabrera. Generalment, recomanen una assistència d’un any als grups, tot i que cada persona “té les seves estratègies i el seu ritme”, detalla la psicòloga.
En el cas de la Josefina, continua sent-ne usuària. “Som com una família”, afirma aquesta dona, que reconeix que abans de participar-hi se sentia “desesperada”. “Tens molts sentiments i sensacions i no saps per on tirar”, recorda ella, que va descobrir aquests grups de boca d’una noia que coneixia. “L’índex de satisfacció dels usuaris és molt elevat i ens recomanen a altres familiars o amics que estan passant per una situació similar”, assenyala Josep París, director de desenvolupament de Mémora a Catalunya, que fa 15 anys que ofereix suport emocional a les famílies. “El compromís de Mémora és ser al seu costat en aquests moments tan crucials”, afegeix.
Compartint el dolor
Ara bé, obrir-se davant de –almenys el primer dia– desconeguts no és una tasca fàcil per a moltes persones. Encara menys tenint en compte el bagatge cultural i social d’un país on el tema de la mort és un tabú i el dol es porta per dins. “Ara es visibilitza cada cop més”, indica, no obstant això, Cabrera, que posa èmfasi en la necessitat de compartir i expressar les emocions en un “espai segur” com és un grup de dol, on “ningú et jutjarà”.
La psicòloga veu primordial “normalitzar” el dol, ja que la mort d’una persona propera ens afectarà a tots al llarg de la vida. I iniciatives com els grups de dol serveixen perquè els participants comprovin que no són una illa i que el seu patiment és compartit per altres persones. “Et veus reflectit en els altres integrants del grup”, reconeix el José Luis, que convida la gent que estigui passant per un procés de dol que “sigui valenta” i que faci el pas per participar en iniciatives com aquesta.
“Ens hem de poder permetre tenir un mal moment”, diu Lola Cabrera, psicòloga
Que això ho digui un home té un valor innegable, atès que ara per ara la majoria d’usuaris dels grups de dol són dones. Cabrera ho explica des del punt de vista cultural. “Les dones estan més acostumades a expressar, mentre que els homes es fan més els durs i no es permeten mostrar la seva vulnerabilitat”, argumenta la psicòloga. Per la seva experiència abordant el dol, Cabrera conclou que hi ha diferències entre els homes i les dones a l’hora d’exterioritzar aquest sentiment de pèrdua. “Les dones l’expressen més amb paraules, mentre que els homes ho fan amb fets, és a dir, buscant ocupacions durant tot el dia per evitar connectar amb el seu dolor”, teoritza l’experta.
Cadascú té les seves receptes
En aquesta línia, Cabrera reitera que, malgrat la “pressió” de l’entorn d’una persona –que amb tota la bona fe del món intenta ajudar-la a superar la mort d’un ésser estimat–, cadascú “té el seu ritme”. “Ens hem de poder permetre tenir un mal moment”, emfatitza la psicòloga. Sobre aquesta qüestió, Cabrera recorda que les creences d’una persona la poden ajudar a superar un mal moment, sempre que aquestes “no impedeixin tenir una vida normal i funcional”. Parlar a una fotografia de la persona perduda o olorar la seva roba són estratègies que poden ajudar a superar el dol, sempre que no derivin en comportaments obsessius.
Per altra banda, els grups de dol no només se cenyeixen a qüestions emocionals, ja que també en tracten de materials. Ajuda per fer anar un electrodomèstic o per fer tràmits que portava la persona que ja no hi és són temes que surten a les sessions. “També hi ha rialles, perquè formen part de la vida”, apunta la Josefina. Sense anar més lluny, el José Luis hi va conèixer una dona en la seva situació amb qui es recolza per superar el dol. “D’una situació dolenta pot sortir-ne una de bona”, reflexiona.
Aquests són dos testimonis d’entre els 6.600 usuaris que han participat en les 500 sessions dels grups de dol que s’han celebrat a l’Hospitalet en 10 anys. Amb tot, la sensació que aquella persona entrarà per la porta en qualsevol moment hi serà i la ferida no acabarà mai de guarir, però, com apunta la Josefina, la vida continua: “M’he sentit emparada i això m’ha fet reconnectar amb el món”.
