Fa un parell de decennis em vaig convertir en BoBo, Bohemian Bourgeois, i vaig anar a viure a Ciutat Vella. Soc un orgullós veí de la Rambla. Aquest riu de gent i diversitat que d’adolescent observava amb curiositat (llogava cadires a Canaletes només per a observar i aprendre), ara és el meu carrer, el carrer més emblemàtic de Barcelona i possiblement del món.
La Rambla és diversitat, distracció, història, cultura, seu de reivindicacions i disconformitats… La Rambla és solidària, tolerant, generosa, però també cutre i de vegades canalla i transgressora. Aquesta barreja i equilibri és part del seu atractiu.
Avui, però, ens trobem a un punt d’inflexió per a definir la Rambla del segle XXI i redefinir l’equilibri entre els ciutadans residents, els turistes i visitants i el comerç i activitats culturals. Hem de trobar un win-win basat en la ponderació i el respecte mutu. La meva àvia deia que “el poc agrada i el massa, cansa”. Les reaccions químiques exitoses tenen el seu equilibri en composició de reactius i condicions de contorn.
Aprofitem l’oportunitat que la reforma urbanística ja començada no es limiti a un maquillatge físic, sinó que un paquet de mesures permetin dignificar l’entorn i corregir amb un rumb nou la deriva actual. Un nou equilibri o oasi, que deia Gato Pérez.
Viure a la Rambla m’ha fet millor persona, sens dubte. Segurament tindré un lloc guanyat al cel… Però mentre no hi arribem (i desitjo trigar molts anys), estaria bé que els residents a la Rambla poguéssim gaudir del nostre barri amb unes condicions estàndards de serveis, preus i civisme.
Estem davant una pèrdua d’identitat flagrant (alguns pensem que “planificada”), no ja de la història, cultura i llengua catalana, sinó àdhuc de l’essència de la Rambla i, per osmosi, de tota Ciutat Vella. No proposo renunciar al turisme, sinó redreçar la seva massificació i estandardització. A Madrid cada Nadal regulen l’accés dels vianants amb carrers de sentit únic, accessos a les estacions de metro per franges horàries… En canvi, nosaltres no regulem la massificació de visitants i creueristes.
Si Ciutat Vella ha d’acabar com un parc temàtic per als turistes i la “reserva índia” de contenció de comportaments incívics, seria bo saber-ho. Un parc temàtic té normes: horaris, aforament, “reservat el dret d’admissió”, es tanca de nit i es cobra entrada. I els ingressos van als residents, no com la (minsa) taxa turística que el 50% va a altres administracions i, a més, serveix per a promocionar el turisme. I si hem de ser una “reserva índia”, haurem d’organitzar-nos internament.
La Boqueria ja ha deixat de ser el nostre mercat: els residents ni volem fruita tallada, ni sucs de fruita, ni empanades argentines. Potser es podria convertir en un conjunt de restaurants variats tipus ‘El Nacional’: com a mínim la gent aprendria una norma de civisme, el menjar asseguts a taula i no caminant pel carrer. Es podria deixar una parada de fruita (la de l’entrada sempre és impactant) i una de peix com a reminiscències del que havia estat el millor mercat del món.
El que sí que tenim clar és que no volem que Barcelona sigui el Magaluf gegant d’Europa. Per això calen estàndards internacionals quant a neteja, horaris i civisme (actes vandàlics, sorolls i àdhuc estètica i olors). Cal que la gent de la zona alta torni a voler visitar la Rambla sense pors ni males cares. Calen estàndards de ciutats obertes com Amsterdam (quarta ciutat del món més segura després de Tòquio, Singapur i Osaka), però on no es permet la disbauxa que s’ha permès a Barcelona, especialment en els darrers anys.
El nus gordià, el coll d’ampolla, la pilota (anava a dir la patata calenta) està a les mans de l’Ajuntament. Cal que l’Ajuntament faci els deures que no ha fet en els darrers decennis redefinint i regulant les seves concessions administratives a la via pública: “revifar” les flors, rescatar les concessions o traslladar els antics ocellaires (és el moment de passar a ser comerços “normals” a edificis de l’entorn i poder eixamplar la Rambla transitable), endreçar i estandarditzar les terrasses de bars i restaurants, etc.
I, especialment, presència: potser no calen Mossos o la Guàrdia Urbana contínuament, però la Rambla necessita una xarxa d’agents cívics permanent (també a la nit) amb rostre amable i bon somriure que simplement vagin fent rondes i es deixin veure. Moltes accions incíviques es poden corregir sense coacció ni sanció, només amb presència (quan convinguin accions més contundents, els agents cívics criden a la Guàrdia Urbana o els Mossos, depenent del tema).
Recordo que en una assemblea de districte, l’anterior regidor de Ciutat Vella escoltava les mateixes situacions, peticions, injustícies i impotència dels veïns que es van repetint any rere any i “torejava” amb un cronòmetre i dient que no es podia fer res administrativament. Als que fa decennis que ens afaitem, aquestes “excuses de mal pagador” que deia el meu pare, no ens satisfan. L’Administració pot definir i regular-ho tot. Només cal que tingui voluntat de fer-ho i que sàpiga fer-ho (i si no en sap, la podem ajudar).
Els negocis han de respectar una identitat catalana, barcelonina i “marca” de la Rambla/Ciutat Vella quant a idiomes i oferta i han d’internalitzar les externalitats que generen als residents. Han de garantir que no hi hagi sorolls a partir de mitjanit, han de gestionar les concentracions de gent i barreres que creen cues (Granja Pallaresa o Loteria Valdés) que no poden bloquejar cada dia els portals i botigues annexos, de la mateixa manera que els restaurants que lliuren menjar amb “riders” els han de gestionar dins el seu local.
No cal ser un economista per saber que les activitats econòmiques s’han de regular. Els diners són quelcom simple i cruel. Des de fa temps l’urbanisme, fer ciutat, no es pot basar només un el projecte urbà físic; cal entendre de mobilitat i d’economia urbana. He dit mobilitat? Precisament soc expert en aquest tema, però ho deixarem per futures reflexions.
Esperem amb delit la reforma de la Rambla, però una reforma no només física i urbanística, sinó d’endreçament i de recuperació de la seva essència. La Rambla és de tots, però principalment dels que som els seus veïns, treballadors i visitants i som els seus amics. Els Amics de la Rambla.
