Una imatge del foc i la columna de fum sobre el teatre. Foto: Antoni Bofill/Liceu
El 31 de gener es van complir trenta anys de l’incendi que va destruir el Liceu. Cap a quarts d’onze, una guspira que es va produir precisament quan uns obrers instal·laven una protecció contra incendis, va encendre els cortinatges i es va cremar ràpidament l’escenari, la platea i el pati de butaques.
Una columna de fum assenyalava la tragèdia i ben aviat es van congregar a la porta barcelonins impactats pel succés. Molts d’ells ploraven desconsolats, com la soprano Montserrat Caballé.
Un emblema de la Rambla
L’Albert Torras també va plorar aquell dia. Aquest periodista, abonat des de fa més de vint anys, i autor d’El Gran Teatre del Liceu desaparegut, era molt jovenet, llavors, però entenia perfectament què estava passant. “Jo tenia tretze anys i no hi havia anat mai”, explica, “però m’agradava molt l’òpera i vaig sentir que ja no tindria la possibilitat d’anar-hi”. L’any 1994 el Liceu era un emblema de la Rambla i de Barcelona, un teatre d’enorme valor cultural i històric, un símbol del poder de la burgesia industrial, però també un espai per a tants melòmans que pagaven les entrades assequibles del quart o el cinquè pis. “Hi ha una sèrie de símbols que tenim molt arrelats al país”, continua Torras, “que formen part d’allò que sentim com a propi”. Molts barcelonins van patir aquest sentiment de pèrdua.
Reconstrucció urgent
El mateix dia de l’incendi el Patronat del Liceu es va reunir d’urgència i va ordenar al director, Josep Caminal, que posés en marxa un pla urgent per reconstruir de nou el teatre. Ho va fer emparat en el suport públic del llavors vicepresident espanyol, Narcís Serra; del president de la Generalitat, Jordi Pujol; de l’alcalde, Pasqual Maragall i de la ministra de cultura, Carmen Alborch. Ben aviat es va posar també en marxa la maquinària econòmica, encapçalada per Antoni Negre, president de la Cambra de Comerç, que va demanar el suport de la societat civil. Jordi Pujol sentenciava aquell mateix dia: “El Liceu ha sigut una institució emblemàtica a Barcelona, a Catalunya i a tot Espanya i ho tornarà a ser molt ràpidament.”
El Liceu dels romàntics
Efectivament, cinc anys després s’inaugurava un edifici pràcticament igual a l’antic Liceu. “Una oportunitat perduda per haver fet un teatre modern on no hi hagués, per exemple, localitats sense visió”, lamenta Torras. Però, com diu ell mateix, bon coneixedor de la història de l’entitat i de la ciutat de Barcelona: “En aquest país som molt romàntics”.
