Foto: Línia La Rambla
Fa pocs mesos l’Herboristeria del Rei, a la plaça Reial, estava a punt de tancar. Aquest comerç emblemàtic, obert fa dos-cents, tenia un futur negre a conseqüència del pas del temps. Fins que va aparèixer algú imprevist, la Pavlina Doroshenko, una ucraïnesa que creu al 100% en tot el que fa.
Com ha acabat una ucraïnesa com vostè al capdavant d’una herboristeria bicentenària de Barcelona?
Doncs ha sigut una cosa màgica. A vegades penso que, en realitat, ha sigut la botiga qui m’ha trobat a mi i no jo a la botiga…
Com s’explica això?
Jo no coneixia l’herboristeria i a través de les notícies vaig descobrir que tancava. Em va semblar una botiga molt bonica i em feia llàstima que tanqués. Així que em vaig posar en contacte amb l’amo.
I què li va dir?
Que m’agradava molt l’herboristeria i que volia quedar-me-la i continuar el projecte. De fet, li vaig dir que ningú ho podria portar millor que jo. I em va dir que sí.
Així de fàcil?
Doncs sí. El meu marit i jo vam invertir els diners que teníem per posar en marxa el negoci i ara és nostre. Però és veritat que l’amo del local ens ha ajudat molt. Vam pactar un lloguer normal, que jo pogués assumir. I també ens ha ajudat a canviar la instal·lació d’electricitat, que era una cosa que feia molta falta.
Sembla una bona solució per a totes les parts.
Sí perquè la botiga era de la seva família i a ell li feia molta il·lusió que continués funcionant, encara que ja no fos seva. A més, des del principi li vaig dir que la meva intenció era continuar donant servei als clients del barri, els de sempre.
“Al principi només pensava en salvar la botiga, però ara estic molt il·lusionada”
El que no li faltaran són turistes.
Sí que en venen molts, interessats per la història del negoci. Sempre busquen coses antigues. Però jo el que vull és que vinguin els veïns. Fa temps que estem col·laborant amb uns guies locals que fan visites per a veïns i gent d’aquí i ara començo a veure que molts d’ells tornen aquí amb els seus amics i els ensenyen la botiga. Això és el que jo vull aconseguir.
Vostè no provenia del món de l’herboristeria, oi?
No, no tenia experiència en aquesta àrea. En realitat jo soc visual merchandiser, aparadorista, i he treballat en molts projectes per a comerços. Sempre pensava, per què no poso en marxa el meu propi projecte? I llavors ja tenia previst fer-me càrrec d’alguna botiga que tingués molt a veure amb Barcelona i que donés servei a la gent que hi viu.
Les parets són plenes d’història, però vostè li ha donat un toc de modernitat al negoci.
Jo volia canviar una mica la idea d’una herboristeria associada a una farmàcia. Ara oferim cosmètica natural, espelmes i fem tallers de naturopatia o aromateràpia. Però continuem venent herbes. Fem les nostres pròpies barreges amb herbes locals, d’aquí a prop, i tenim uns preus assequibles perquè tothom les pugui comprar. Tenim clients que venen de molt lluny a buscar-les. M’agrada que la gent que entri se senti com si viatgés dos-cents anys enrere, que deixin la ciutat i s’endinsin en aquest espai tan ple d’energia.
Se la veu entusiasmada.
Mai m’hauria imaginat que això aniria així. Al principi jo només pensava a salvar la botiga, però ara, després de passar els moments més durs, estic molt il·lusionada i tinc moltes ganes de fer coses. De fet, m’agradaria ajudar altra gent que tingui un comerç emblemàtic i no sàpiga com tirar endavant.
Però, a banda d’ajudar-se entre vostès, també cal alguna petita empenta institucional, oi?
Sí, però els comerços no hem de pensar en què vinguin a ajudar-nos. El que hem d’aconseguir és que els veïns de Barcelona vinguin a comprar a les botigues emblemàtiques. D’aquesta manera ens ajuden i també ajuden a la vegada la seva ciutat. És la gent qui ho ha de fer, no les institucions públiques.
I com s’hi troba, treballant en un lloc tan emblemàtic com la plaça Reial?
M’hi trobo bé, però m’agradaria canviar algunes coses. Per mi, trauria tots els escrits que hi ha a les parets i que les embruten. I també m’agradaria que els serveis de neteja fossin més curosos, perquè ho deixen tot mullat i em fan malbé el terra. Tinc pensat anar a queixar-me un dia d’aquests.
