Dos visitants gaudeixen de la tranquil·litat dels jardins de la Tamarita. Foto: Ajuntament
Els jardins de la Tamarita, al passeig de Sant Gervasi, a l’alçada de la plaça Kennedy, conformen un dels entorns romàntics més discrets i agradables de Sant Gervasi. Els racons, els elements decoratius, la magnífica vegetació i els murs de pedra que envolten l’espai confereixen a aquests jardins una sensació de protecció i aïllament molt relaxant. Però la seva història és molt antiga i va molt més enllà del parc en si mateix.
En aquest espai hi havia una finca coneguda amb el nom de Frare Blanc, formada per uns antics terrenys del Col·legi dels Pares Dominics, nacionalitzats el 1835 i que van anar canviant de mans fins a començaments del segle XX, quan l’industrial cotoner Llorenç Mata va comprar part de la finca. I aquí és on comença la història dels jardins.
L’any 1911 va morir l’industrial i el seu nebot Alfred Mata va encarregar a Nicolau Rubió i Tudurí que hi construís un jardí mediterrani. Val a dir que va ser un dels primers que va dissenyar aquest arquitecte i urbanista que passaria a la història com un dels pioners i que seria nomenat director de Parcs i Jardins de l’Ajuntament de Barcelona l’any 1917.
La Tamarita evoca l’essència del pensament de Rubió. Dividit en dos àmbits, el disseny busca crear un contrast entre una banda més ordenada i classicista, i una altra més espontània per on antigament creuava el torrent del Frare Blanc. A la banda més clàssica destaca una combinació de rosers d’estil francès amb boixos, i una glorieta amb un conjunt arquitectònic al·legòric als quatre continents. També hi ha una praderia que conté un roure centenari de 23 metres d’alçada i que condueix a la part més silvestre del jardí.
Els jardins envolten l’antiga casa noucentista que l’industrial Alfredo Mata va fer construir l’any 1919 i que avui és seu de la Blanquerna-URL.
Contingut elaborat amb la col·laboració de:
