Tamara Martínez

Tamara Martínez, pivot del CH Ràpid Cornellà. Foto: Joana Casas

“No soc una jugadora impressionant, sinó més aviat normaleta, però he après de qui sabia molt d’handbol i vull compartir les meves experiències amb les joves”, enraona Tamara Martínez (Esplugues, 1986), pivot del Club Handbol Ràpid Cornellà. “A vegades deuen desitjar que calli perquè puc arribar a ser molt intensa”, afegeix la pedagoga i educadora social.

Amb 35 anys, Martínez és la tercera jugadora més veterana d’un equip amb una jugadora de 16, tres de 17 i sis de 18, i una mitjana d’edat de 22,61 anys. Només María del Carmen Chacón (41) i Marisa Rosas (37) superen l’espluguenca.

Mai s’hauria enamorat de l’handbol sense el seu pare, el Juan Martínez, exjugador i qui la va portar als partits i entrenaments els seus primers anys. Durant un temps també va ser el seu segon tècnic a l’equip. “Com que a la pista ens oblidàvem del nostre vincle, i ell era entrenador i jo, una jugadora, vaig començar a dir-li Juan, i ho continuo fent”, confessa, divertida.

Formada al club

Martínez va començar a jugar “tard”, amb 13 anys, i va créixer al Club Handbol Ràpid Cornellà. Eren poques jugadores, però de gran nivell. Anys després, van anar acumulant adeus i retirades, i l’equip es va desfer. L’espluguenca va fitxar per l’Handbol Sant Boi, on va jugar una temporada amb algunes de les seves companyes. “Però van decidir retirar-se l’any següent i jo m’ho estava plantejant”, recorda.

No va fer el pas definitiu per la trucada del Club d’Handbol Sant Joan Despí, amb qui va pujar a Lliga Catalana i Divisió de Plata, on va jugar quatre temporades i mitja. Perquè el curs 2019-2020 es va suspendre per la pandèmia. “Durant el confinament van anunciar el canvi d’entrenador i em van dir que no comptaven amb mi”, recorda, dolguda. Era l’única representant de l’últim ascens.

“Després de la notícia, estava desmotivada”, reconeix. “Abans de retirar-te, tornaràs a ajudar-nos al CH Ràpid Cornellà, oi?”, li insistien Andrea López, a qui havia entrenat a l’escola Suris i al club, i Venerando Grande, de qui va ser entrenadora ajudant. Martínez també havia dirigit dues companyes més: Marta Alcaide i Maria García.

És un equip “en construcció i creixement” que necessita experiència, “i ser més fort mentalment, sobretot en defensa”. “Té molt marge de millora, i això m’encanta”, celebra Martínez. Després guanyar per 22-17 l’Esportiu Castelldefels el passat 21 de novembre, el conjunt cornellanenc visitarà diumenge dia 28 el CH Vilanova i la Geltrú.

“L’handbol m’ha regalat persones increïbles de qui he après molt, m’ha ajudat a reforçar l’autoestima i la confiança, i m’ha permès compartir experiències i objectius”, conclou, orgullosa.