Foto: Stanford University
Des de Ripollet i passant pel CN Granollers i els centres CAR de Sant Cugat del Vallès i de Madrid, Rubén López va debutar en uns Jocs Olímpics amb el combinat estatal a Londres 2012. Ara acaba de guanyar la lliga de gimnàstica artística dels Estats Units amb la Universitat de Stamford.
T’acabes de proclamar campió de l’NCAA de gimnàstica artística. Si fossis dels EUA i haguessis de triar universitat, Stanford seria l’escollida?
Sí, és una potència quant a gimnàstica, i en l’àmbit acadèmic és una universitat de prestigi. Prova d’això és que han guanyat l’NCAA cinc anys de forma consecutiva, i cinc dels 19 gimnastes són a l’equip nacional. En el meu horitzó només em plantejava anar a Stanford.
Si Stanford és la millor universitat, quin paper juguen els Estats Units en la gimnàstica artística masculina?
Quant a països, la Xina, Japó i Rússia són al capdavant, i en una segona categoria hi ha els EUA, Gran Bretanya, Alemanya o Ucraïna.
Aquest gener et vas incorporar a Stanford. Quina és la teva funció en l’staff tècnic?
Som un equip de quatre entrenadors que dirigim un equip de 19 gimnastes que competeixen a la NCAA i a totes les competicions internacionals fora dels Estats Units. La nostra funció és ajudar l’entrenador principal, preparar la logística dels desplaçaments i planificar la temporada.
Quan vas aterrar als Estats Units?
Vaig arribar-hi el 2021. I hi ha una història al darrere: vaig conèixer la meva dona el 2009 al CAR de Madrid; ella era saltadora de trampolí i tenia clar que volia anar als Estats Units, viure a Califòrnia i estudiar a la universitat de Stanford. Però em va conèixer a mi i no es va atrevir a fer-ho, i això era un pes que sempre he portat, perquè ella havia renunciat a tot això per mi. El 2015 vam visitar Califòrnia i allò va encendre una flama dins meu que em deia que volia anar-hi.
I vas fer tot el possible per anar-hi?
Sí, però no era fàcil. El 2021 se’m va oferir la possibilitat de dirigir un equip a Burlingame, a Califòrnia, per entrenar amb nens. Vaig fer una videotrucada amb l’amo del gimnàs i, en dues setmanes, ja viatjava cap als Estats Units, tot sol. Al cap d’un temps, la meva dona va aconseguir teletreballar per a la mateixa empresa tecnològica on estava i va traslladar-se a viure a Califòrnia.
“Els meus pares tenen un gimnàs a Ripollet: he crescut envoltat d’esportistes”
Anem als inicis. Com vas iniciar-te en el món de la gimnàstica?
Els meus pares tenen un gimnàs a Ripollet des de fa 38 anys i jo he crescut envoltat d’esportistes. Quan sortia de l’escola no anava al parc, sinó que em portaven al gimnàs i veia persones més grans que jo fent activitat física, i hi havia unes classes d’acrobàcies on em van apuntar. Amb 3 o 4 anys feia moviments que no són normals per a un nen tan petit. Més tard, un amic del meu pare em va veure i li va recomanar que m’apuntés a fer gimnàstica, així que després d’insistir-hi em van portar al CN Granollers, on vaig provar-ho i vaig entrenar-hi des dels vuit anys fins als dotze.
Què va passar aleshores?
Jo no tenia cap objectiu d’anar als Jocs Olímpics ni de marxar. El CN Granollers era com el pati de l’escola per a mi, però vaig anar evolucionant molt ràpid dins del programa de tecnificació de la Federació Catalana de Gimnàstica i em van seleccionar per marxar al CAR de Sant Cugat.
Et va costar fer aquell pas?
Sobretot l’adaptació als entrenaments: vaig passar d’entrenar tres hores diàries a fer-ho durant sis de dilluns a divendres. Era més del doble i els primers mesos arribava a casa i anava directe al llit, sense sopar, però em vaig acabar adaptant.
L’etapa pel CAR Sant Cugat, l’últim trampolí abans dels Jocs Olímpics, com va ser?
Vaig ser-hi fins als 18 anys i els recordo com els millors de la meva vida; vaig entrar-hi amb 12 nois que ara són els meus millors amics, ho fèiem tot junts i ens ho passàvem genial, tot i que els entrenaments eren molt durs. Em va costar molt rendir al nivell que esperaven de mi, perquè quan anava a les competicions estava per sota de les meves possibilitats.
Com veus la tasca que fan a Catalunya pel que fa a la gimnàstica artística?
Mira, jo em sé de memòria el que es fa a Catalunya. Ho he viscut durant molts anys i sé quins són els punts febles. Hi ha coses que mai canviaran, i per això vaig marxar. A Catalunya un entrenador no pot dedicar-se professionalment a la gimnàstica, cosa que l’obliga a buscar-se una altra feina. Aquest fet provoca distraccions i fa que el focus no es posi únicament en la gimnàstica. A més, hi ha molts egos per part dels entrenadors, tot i que no vull dir que tots siguin iguals. Així i tot, a Catalunya es fa un treball molt bo, tot i els pocs gimnastes que hi ha respecte d’altres països.
