Foto: Roger Simona / FC Martinenc Bàsquet
“‘Nena, vas passar del Liceu al pavelló’, em sol dir ma mare. Vaig deixar el ball pel bàsquet i al principi els entrenadors m’advertien que feia certs moviments com si ballés”, recorda Maria Seguí (Barcelona, 1996), jugadora del FC Martinenc Bàsquet, de la Primera Catalana, i politòloga. És carismàtica, divertida i apassionada.
Quina anècdota, Maria! M’hauria encantat veure alguna escena d’aquelles.
[Riem]. Tenia coordinació, però no sabia com moure’m a la pista. No em va costar gaire aprendre les nocions bàsiques del bàsquet. M’hi vaig apuntar perquè ma mare havia jugat i ho feia la Laura, la meva germana gran. També per les amigues. De fet, les germanes Seguí vam jugar en el mateix equip amb les Turrión [Judith i Alba] i les Puentes [Laia i Mar]! La Judith és una de les meves millors amigues i les nostres famílies són íntimes.
Parles amb devoció de la teva etapa de formació.
Normal, és un capítol molt especial de la meva vida. Vaig començar al CBF Sarrià i després vaig continuar al Basket Almeda. He tingut els millors entrenadors, com el Javi Torralba o el Ferran Canals, tècnics que anaven més enllà de la pissarra, amb qui aprenies a conèixer-te millor. Sento que he jugat en el millor equip del món i amb les nenes de la meva generació, la del 96. Encara som amigues i després de parlar amb tu aniré a sopar amb elles. Les millors victòries les hem viscut juntes perquè érem una pinya. Quan hi ha tanta unió les derrotes són menys dures.
El teu amor pel bàsquet és pur?
Completament pur. Recordo passar una època dura a l’ESO amb certs companys i companyes, i trucar el meu entrenador, en Javi Torralba, per preguntar-li, plorant, si podia anar a jugar a bàsquet un dia que no hi havia entrenaments. El bàsquet és el meu company de vida i m’ha ensenyat disciplina i treball en equip. M’activa quan no em van bé les coses. És desconnexió.
El bàsquet per a tu és com una bosseta d’energia extra.
Quan no el tinc, el trobo molt a faltar, i per això em fa tant respecte pensar que algun dia l’hauré de deixar. L’últim trimestre del 2019 vaig fer pràctiques del Ministeri d’Afers Exteriors a Kènia. Allà es juga a futbol i la Premier és la referència. Després em vaig traslladar a Brussel·les, la capital de Bèlgica, i vaig aconseguir un equip, però va arribar la covid i em vaig quedar amb les ganes…
“És fonamental saber gestionar la frustració! A Kènia diuen ‘pole, pole’: calma”
Com ha estat tornar a vestir-te de curt al FC Martinenc Bàsquet?
Especial i estrany, perquè feia més d’un any que no ho feia. He tingut la sort d’aterrar-hi amb dues amigues, Txell Martínez i Paula Ferrer, amb qui vaig coincidir al Joventut Les Corts. El FC Martinenc Bàsquet és un bon equip i la categoria, Primera Catalana, també.
El pròxim dissabte 12 de febrer visitareu l’AESE.
Un equip ràpid, dur i molt perillós. Hem crescut molt durant la temporada i, sincerament, ja no estic inquieta als entrenaments. Em sento tranquil·la perquè sé que cada cap de setmana, independentment del resultat, anirà bé: oferirem una bona versió.
Hi ha hagut un canvi a la banqueta.
Jordi Justribó és el perfil d’entrenador que he tingut tota la vida: apassionat, molt exigent i un estudiós del bàsquet que ha treballat de valent per aconseguir bons resultats durant l’etapa que ha estat amb nosaltres. El club va anunciar fa uns dies que no continuaria i li desitjo bona sort en els seus reptes. El seu substitut serà en Miguel Ángel Dieste, exentrenador del CEJ l’Hospitalet, i a qui no he tingut el plaer de conèixer encara. M’han parlat molt bé d’ell.
L’Àfrica et va canviar la vida?
No tant, però sí que em va ampliar la mirada. He descobert que hi ha cultures que viuen més relaxadament. Està clar que les coses mai et cauran del cel i que cal que t’esforcis, però que no es tracta de lluitar per uns objectius i resultats, com ens ensenyen aquí. És vital saber gestionar la frustració! A Kènia diuen pole, pole: calma. Intento que les coses no m’afectin tant. Al principi de temporada no jugava bé i ara ho estic fent molt millor. Pole, pole.
La Maria de l’institut estaria orgullosa de l’actual.
Això m’ho diuen amigues de tota la vida! [Riem].
