L’últim CB Roser de Juan Hereza celebra la permanència. Foto: A. Montalvo
L’11 de febrer va ser un dels pitjors dies en la vida de Juan Hereza (Barcelona, 1990). Aquell diumenge el CB Roser havia perdut, a l’Estació del Nord i per 48-67, el cinquè partit consecutiu contra el CB Es Castell, “amb una imatge lamentable i sense ànima ni esperit”. Amb vuit jornades per jugar-se, l’equip era antepenúltim amb cinc victòries, només una més que l’últim. “Em vaig enfonsar i vaig plorar molt amb la parella perquè anàvem pel camí de baixar a Super Copa i sentia que no tenia més forces per continuar lluitant ni presentar-me a l’entrenament de dimarts amb energia i optimisme”, reconeix l’entrenador.
Feia temps que li rondava pel cap deixar el club i pensava que el curs 2023-2024 havia de ser l’últim. “No li puc fer això al Roser i marxar ara, després de 17 temporades, deixant-lo en el descens. He de treure forces d’on sigui”, va pensar, mentre es va buidar per “enèsima vegada” i més que mai, perquè tenia menys reserves d’energia.
Hereza es va reunir amb els capitans i entre tots, i amb “l’esperit i el cap” dels jugadors, van fer un cop sobre la taula per acumular quatre triomfs (CB Vic, CB Alpicat, Bàsquet Ciutat d’Inca i CB Granollers). El sol va tornar a sortir.
El grup havia recuperat les bones sensacions i l’entrenador es va replantejar si valia la pena fer les maletes d’un lloc en què convivia i se superava amb gran part dels seus amics. Altres anys també s’havia plantejat l’adeu i al final sempre decidia quedar-s’hi, malgrat tenir altres ofertes. “Juan, és el moment”, va pensar quan va analitzar “fredament” els aspectes positius i els negatius.
“Em vaig enfonsar i vaig plorar perquè anàvem pel camí de baixar a Super Copa”, confessa
La motxilla dels anys al CB Roser, set dels quals com a tècnic del primer equip i cinc temporades consecutives a Lliga EBA després de l’ascens del curs 2019-2020, és plena d’aprenentatges, anècdotes, moments feliços i instants de molt desgast. “Ha sigut una lluita contínua amb els recursos per la supervivència de l’equip i he hagut de fer moltes coses”, resumeix. Quan va agafar el grup, jugadors i entrenadors es pagaven els viatges, no tenien fisioterapeuta ni gimnàs i patien uns horaris terribles. Els divendres s’entrenaven a les 12 de la nit a Mundet.
L’equip va baixar a Copa Catalunya i quan va tornar a la Lliga EBA, la temporada següent, “encara” havien de pagar-se les despeses i els desplaçaments, i competien a Mundet “molt tard”. “No tenia cap sentit”, diu Hereza, fer-ho tan lluny del barri i la seva gent. “Vaig haver de lluitar perquè poguéssim jugar a l’Estació del Nord, convèncer el Districte perquè comprés les cistelles, reivindicar uns horaris decents… A més, necessitàvem un fisioterapeuta i un gimnàs, especialment amb un equip més veterà”, diu. Per cobrir aquestes despeses calia moure’s i trobar patrocinadors, i Hereza es va encarregar de fer-ho: “Va ser una sort que el pare d’Adrià Cortegano ens ajudés amb Plus Ultra Seguros. Les negociacions amb ell van ser fàcils, i l’any passat vaig haver de demanar a l’empresa on treballo que ens patrocinés”.
El do de la ubiqüitat
El do de la ubiqüitat no és cap miracle i suposa un sobreesforç amb molt desgast. “Des de l’autoexigència sentia molta angoixa perquè necessitàvem aquest suport i patia per no trobar solucions. A més, aquesta temporada ha sigut molt dura”, confessa l’entrevistat. Han competit en “el grup més fort” de Lliga EBA des que el barceloní dirigeix el primer equip i amb unes expectatives altes després del precedent, un curs 2022-2023 en què quan faltaven tres jornades l’equip tenia les mateixes victòries (14) que el CB Valls, que ocupava la quarta plaça, l’última amb bitllet per a la fase d’ascens a LEB Plata, ara Segona FEB. “Amb la continuïtat dels pilars i els reforços joves, i una gran pretemporada, en què vam ser primers de grup a la Lliga Catalana, tot pintava molt bé”, reconeix el tècnic.
Unes bones sensacions que van continuar les dues primeres jornades d’EBA, amb triomfs contra la UE Montgat i el CB Cornellà, i als quarts de final de la Lliga Catalana contra el CB Valls a la pròrroga. Alegries acompanyades de les lesions de Pol Parisi, Pol Vidal i Albert Montalvo. A tots tres l’entrenador els va haver de fer jugar abans, quan encara no estaven bé, perquè l’equip perdia i perdia. A Zaragoza contra l’Alfindén CB va començar una ratxa de cinc derrotes consecutives i que acabaria amb dos nous lesionats, Raül Verano i Sergi Tell.
“Cap de nosaltres s’esperava una trajectòria així, però les circumstàncies havien canviat completament i havíem d’adaptar-nos a la nova realitat en una Lliga molt igualada en què tothom et pot guanyar”, analitza, amb la perspectiva que li dona el temps.
Juan Hereza, ja exentrenador del CB Roser, durant un matx. Foto: David Grau
No volia compartir la seva decisió de marxar amb el club ni amb la plantilla abans que l’equip certifiqués la permanència perquè no pretenia distreure’ls de l’objectiu. “A la penúltima jornada era força factible que ens asseguréssim la continuïtat a la Lliga EBA —ara Tercera FEB— i el dimecres d’aquella setmana vaig obrir-me amb el president i el director tècnic”, comparteix. Als jugadors els ho va anunciar després de la derrota contra el CB Boet Maresme Mataró (70-55), ja amb la salvació al sarró: “A partir d’aquell moment vaig passar a ser un flam i vaig plorar molt. Els últims dies van ser molt emotius perquè els jugadors són amics meus i hem conviscut quatre dies a la setmana”.
També han fet molts plans fora de la pista. Fa uns dies l’entrenador va passar el cap de setmana a Logroño amb set dels seus ja exjugadors. “Em va costar molt decidir que havia de marxar del Roser i ara estic tranquil. Em fa pena sobretot pels basquetbolistes i vull que em continuïn trucant per als plans que facin”, confessa.
“Estic molt tranquil amb el que he fet al CB Roser i m’agradaria entrenar un equip”, diu
El 9 d’abril, dos dies després d’obrir-se amb la plantilla, Hereza va fer públic el seu comiat a les xarxes socials amb un text escrit amb el cor. Un recorregut històric i emocional des que va arribar al Roser amb 16 anys: els equips, les persones, certs moments… Hi apareixen citats, és clar, Josep Maria Carod i Lluís Bartomeu, els entrenadors amb qui va “engendrar l’esperit competitiu” que el caracteritza i que li van transmetre la “il·lusió i la passió pel dia a dia” de dirigir grups, en una època en què ell ja entrenava nens petits a La Salle Gràcia.
Carod i Bartomeu no es van voler perdre el 13 d’abril l’últim partit a l’Estació del Nord, contra el Baloncesto El Olivar i amb una derrota intranscendent (51-85). Després del matx, es va homenatjar Hereza i Dani Roure, que també es va acomiadar.
“Em van sortir molts agraïments i em van venir al cap molts moments. No recordo que mencionés que vam guanyar una Lliga Catalana”, afegeix. Perquè per al barceloní, que té una memòria prodigiosa per les dades i recorda detalls de cada un dels partits que ha dirigit el primer equip, l’important són els vincles i les persones, i es queda més amb les pretemporades a la Costa Brava i la Cerdanya, o els caps de setmana llargs quan jugaven a Mallorca, Maó o Zaragoza.
“Estic molt tranquil amb el que he fet al CB Roser i m’agradaria entrenar un equip la pròxima temporada. Sento una mica de vertigen si no es concreta res i, alhora, ho acceptaré i descansaré, perquè aquest curs ho he passat fatal. El nou projecte hauria de tenir una mica més d’estructura i potencial per permetre’m centrar-me més a entrenar, i també conservar la vida personal i laboral”, enraona. Un perfil d’equip que “no és fàcil trobar a prop”. Ell viu al barri de Sants.
Aquest curs Hereza ha tornat a vestir-se de curt i competir per primer cop des que es va retirar amb 22 anys a l’FC Martinenc Bàsquet. Juga a l’Old Sènior B, a Tot Bàsquet, la Lliga de lleure de la Federació Catalana de Basquetbol (FCBQ). “Al primer matx em va sortir la vena d’entrenador i dos companys, bé, amics, em van dir que allà jo no era el tècnic…”, confessa el barceloní, que s’ha retrobat a la pista amb jugadors que va entrenar al sènior B del CB Roser. Un grup al qual va ascendir de Tercera a Primera Catalana. Després del matx sopen, riuen i canvien una mica el món.
“Si estic satisfet amb les meves estadístiques? Home, podria millorar-les si la resta aprofitessin més les assistències…”, bromeja Hereza, director d’orquestra també com a jugador.
