Foto: Iván Llull
“Tinc moltes inquietuds i el caràcter menorquí: soc tranquil, pacient i no vaig angoixat ni atabalat per la vida”, es retrata Iván Llull (Maó, 1992), el base del CB Martorell, de Lliga EBA. És fisioterapeuta. El seu germà és Sergi Llull, jugador del Madrid i un dels millors basquetbolistes d’Europa.
Sempre vas tenir clar que volies ser fisioterapeuta o ho vas descobrir amb els anys?
Volia dedicar-me al món sanitari i fisioteràpia era una de les meves opcions. Em fascina conèixer el cos humà i ajudar la gent.
Suposo que has de generar confiança, però sense passar-te.
Exacte. Si la persona no confia en tu, tampoc creurà en el camí que ha de fer i la recuperació no serà tan efectiva.
Treballes a Fisiovital des d’abans d’acabar el grau.
Hi vaig entrar com a massatgista i vaig evolucionar fins a treure’m la carrera i ser fisioterapeuta.
Hi ha qui creu que fisioterapeuta i massatgista són el mateix.
Un massatgista es dedica a fer massatges i un fisioterapeuta té molts més coneixements i estudis, i una feina més complexa, que és la de recuperar lesions. El massatge és una de les seves tècniques.
Vas néixer base?
Soc molt observador i suposo que és que una bona qualitat per ser base, però no sabria dir-te si vaig néixer per jugar en aquesta posició.
Com et sents al CB Martorell?
Molt content en la meva quarta temporada en un club molt familiar que es preocupa pel jugador, però, sobretot, per la persona.
Què et transmet l’equip?
Necessitem temps de rodatge perquè hem incorporat noves peces i algunes no havien competit mai a la Lliga EBA, que sempre exigeix un petit període d’adaptació.
Per què?
És una competició molt divertida amb un joc diferent de les de la Federació Catalana de Basquetbol o la LEB Plata. A EBA hi ha joves amb molt talent, però sense prou experiència, jugadors amb molt recorregut i que han baixat categories i els qui hi portem tota la vida.
“El CB Martorell és un club que es preocupa pel jugador, i, sobretot, per la persona”
El pròxim diumenge 14 de novembre visiteu el Club Maristes Ademar…
És un equip amb molt ofici i les idees molt clares. Serà un partit on haurem de jugar cada minut amb molta intensitat i imposar el nostre joc.
Segur que t’ho han dit mil vegades, però tens una veu molt semblant a la del teu germà…
Sí. M’ho han comentat.
Què és el que més admires del Sergi?
La constància. També la seva fam de guanyar. La persistència forma part del seu ADN.
No han pogut amb ell ni les lesions molt greus.
Les lesions formen part de la feina d’un jugador i en Sergi ha estat prou persistent i s’ha recuperat bé. Aquesta temporada està jugant a un gran nivell.
Faustino Sáez, del diari El País, va escriure un article titulat Sergi Llull, l’amo de l’últim segon en el bàsquet. Crec que resumeix molt bé el que transmet el teu germà: talent i confiança molt treballats.
Se’m faria impossible retratar-lo amb una frase. La idea se centra en la seva fiabilitat amb els tirs en l’últim segon, però no explica el treball invisible perquè sigui així.
Com vas pair en el seu moment la desaparició del Menorca Bàsquet, el club que va presidir el teu pare, Paco Llull, i on també vas jugar?
Va ser un cop molt dur perquè, més que una entitat, era una part de l’ànima de l’illa. Despertava l’interès no només de Maó, la seva ciutat, sinó de Ciutadella. Era patrimoni de Menorca i li donava vida a l’hivern, quan menys en té.
Amb el Menorca Bàsquet vas pujar a la Lliga ACB …
Competeixes a la teva illa i davant els teus, ajudes a fer que l’equip torni a la màxima competició, que és on creus que ha d’estar… M’hauria agradat viure una experiència tan increïble ara, amb 29 anys, i no amb 17 perquè en valoraria moltes més coses.
No hi havia cap possibilitat que juguessis a ACB o vas mudar-te a Catalunya pels estudis?
Havia de decidir si em quedava a Menorca per competir a l’elit i sacrificava els estudis o me n’anava a estudiar a la península. Després de parlar-ho amb el meu germà i la família, finalment vaig apostar per la fisioteràpia i crec que la vaig encertar.
Entenc que et va costar molt decidir-te…
És clar, home. Amb 17 anys la teva mirada és molt diferent i ser jugador professional, molt atractiu. Malgrat que estava força convençut del pas que havia fet, durant els dos primers anys vaig tenir més dubtes. Després ja sabia que la fisioteràpia era una passió. La meva vocació.
