Ricky Rubio, durant un entrenament amb la selecció espanyola. Foto: Alberto Nevado / FEB
L’hemeroteca és certament un món que t’atrapa, sobretot en format paper i ben endreçada. A la portada del número 1.205 de Gigantes del Basket, corresponent a la setmana del 2 al 8 de desembre de 2008 —ara la revista és mensual—, hi surt un Ricky Rubio (el Masnou, 1990) somrient, com si li estigués fent la sorpresa a algú que no s’esperava que aparegués. El base portava tres mesos fora de la pista per una lesió al canell esquerre i feia un treball específic amb els fisioterapeutes i preparadors físics del Club Joventut Badalona. En les fotos i en la conversa amb Miguel Panadés, Rubio transmetia calma i tranquil·litat.
“Doncs sí, crec que s’exagera amb mi i amb el meu futur, i crec que no n’hi ha per a tant, però bé… La veritat és que se’n parla molt i inclús hi ha gent que està fent plans per al meu futur quan, en realitat, el meu futur no el conec ni jo. En els últims mesos han passat coses meravelloses en la meva vida —la plata als Jocs Olímpics de Pequín, i la Copa del Rey i la Copa UEB amb la Penya— i ara ho estic assimilant tot, però respecte al futur… Allò que hagi de passar, passarà. Del que estic segur és que tot serà molt més difícil del que es diu en general”, enraonava el masnoví, que tenia 18 anys.
Molt abans, amb 16, el maig de 2007, quan va parlar per primer cop amb els mitjans de comunicació, va demostrar tenir una privilegiada concepció del temps, el tempo, allò que distingeix a un bon base a la pista i que ell sempre ha cuidat molt bé també fora. Ara, pel camí dels 34 anys, que complirà el 21 d’octubre, quan farà 19 anys i sis dies del seu debut a la Lliga ACB contra el CB Granada, i 15 anys després del seu comiat del Joventut rumb a un Barça amb què guanyaria una Eurolliga, una Lliga, dues Copes del Rei i una Supercopa ACB, és possible que el seu futur torni a ser Badalona.
Un parèntesi
Rubio n’ha vist de va tots colors, ha superat moltes lesions, i fa menys d’un any, el 5 d’agost de 2003, va anunciar que feia un parèntesi en la seva carrera. “He decidit aturar la meva activitat professional per cuidar la meva salut mental. […]. Demanaria que es respectés la meva privacitat”, compartia en un comunicat. El base abandonava la concentració de la selecció espanyola, a Madrid, renunciava al Mundial del Japó, Indonèsia i Filipines, i es concentrava en recuperar-se. El passat 29 de gener es va anunciar que s’entrenaria amb el Barça i el 6 de febrer es confirmava el seu retorn a l’equip que tenia els seus drets a Europa. El contracte va finalitzar el 30 de juny i com el conjunt blaugrana no li va fer una oferta qualificada i, per tant, no el va incloure en el dret de tanteig, és un agent lliure que és lliure de decidir el seu destí.
El 6 de juny ja va renunciar al preolímpic de València amb Espanya i també, en el cas que l’equip s’hi classifiqués, a la possibilitat d’anar als seus quarts Jocs Olímpics, a París. “Ricky ens ha demanat un temps de reflexió. Ha de prendre decisions definitives sobre la seva vida i nosaltres mostrem un respecte pels nostres jugadors”, exposava Sergio Scariolo, el seleccionador.
En les darreres setmanes s’han publicat diferents notícies sobre el futur de Rubio, a qui diversos mitjans situen a la Penya, el club on va créixer i es va donar a conèixer. De fet, el passat diumenge EFE va assegurar que el jugador havia donat ja el seu sí al seu retorn a l’Olímpic de Badalona. Dilluns, Rubio va desmentir la informació. Badalona Comunicació, per la seva banda, havia especificat abans que el club no havia rebut el vistiplau del jugador, “tot i que [la Penya] continua sent optimista amb la situació”, segons signen els periodistes Xavi Ballesteros i Ferran Vinaixa.
Com ja feia de ben jovenet, sembla que Rubio vol prendre’s el temps que calgui per decidir i comunicar el seu futur com i quan ho consideri. Seria estrany que se sabés alguna cosa fins després dels Jocs Olímpics de París, que finalitzen l’11 d’agost i que segur que trobaran a facilitar la màgia i l’altruisme del masnoví.
