Ferran Busquets, director d’Arrels: “El nou Ajuntament de Barcelona té una visió més estigmatitzadora de la pobresa”

Ferran Busquets deixarà, a finals d’aquest mes de juny, la direcció de la fundació Arrels. Durant 12 anys, aquest informàtic de formació ha estat al capdavant d’una de les entitats de suport a les persones sense llar més importants de Catalunya. Parlem amb ell perquè ens expliqui com creu que ha canviat la visió del sensellarisme en la darrera dècada i com veu actualment la situació de les persones que viuen al carrer.

Ara que deixaràs la direcció de la fundació Arrels, què ens pots dir sobre el moment en què vas començar a ocupar el càrrec?
Quan anava a la universitat, fa 25 anys, feia un voluntariat a la presó de joves de la Trinitat, al mig de Barcelona. Com que estudiava informàtica, vaig començar a donar classes sobre aquest tema. Un cop acabats els estudis, vaig conèixer Arrels i vaig decidir continuar la meva feina com a voluntari allà. Aleshores, quan es van assabentar que era informàtic, cosa que mirava d’amagar, perquè quan hi ha un informàtic sempre et demanen d’arreglar el comandament o els portàtils, em van contractar per a aquesta tasca. Anys més tard, el 2012, em van proposar la direcció d’Arrels, on he estat 12 anys.

Com valores aquests 12 anys al capdavant d’Arrels?
Per una banda, l’imaginari que té la ciutadania de les persones que viuen al carrer ha canviat. Això és una feina de tothom, no només d’Arrels. Però, per una altra banda, la situació de les persones sense llar no ha millorat, sinó que ha empitjorat a conseqüència del problema de l’habitatge. No solucionarem el sensellarisme si no solucionem aquest problema que comença a la joventut. Jo, quan tenia 24 anys, vaig marxar de casa dels meus pares perquè treballava des dels 21 i no vaig tenir gaires problemes per trobar un pis. De fet, vivia sol, i ara que tinc 49 anys això pràcticament és una utopia. Ara, si la dificultat per a persones amb llar de trobar una casa és gran, per a una persona que està dormint al carrer encara ho és més.

Dius que hi ha hagut un canvi en l’imaginari del sensellarisme. Tu com definiries aquest concepte?
Fa 12 anys, quan parlàvem de sensellarisme ens referíem a gent vivint al carrer. Ara, aquesta definició s’ha ampliat i parlem de persones que tenen dificultats d’habitatge. Tothom, més o menys, pot estar dins del sensellarisme: si no pots emancipar-te o si estàs compartint pis amb la teva parella, es trenca la relació i no pots anar a un altre pis, per exemple. Vam passar d’un sensellarisme molt concret que feia referència a dormir al carrer a una ampliació del concepte. Això té a veure amb el fet que l’habitatge està fatal. Per tant, no solucionarem el sensellarisme si no tenim habitatges disponibles o espais residencials.

A més, ara aquesta definició de sensellarisme s’ha ampliat territorialment. Podem parlar d’un problema metropolità?
Sí. De fet, Badalona, per exemple, acaba de tancar un recurs i el nombre de persones que viuen al carrer ha crescut. Són més de 40. La solució és justament al revés del que ha passat. Si tu obres espais perquè la gent pugui dormir-hi, hi haurà menys persones dormint al carrer. Aquest cas demostra que no estem avançant per solucionar el sensellarisme, sinó que estem començant a anar marxa enrere. Badalona ha tancat un recurs, l’empadronament s’està complicant a Barcelona, les pensions temporals tenen un límit de sis mesos…

Creus que l’administració és cada vegada més aporofòbica?
No sé si és aporofòbica, però sí que penso que està desbordada. Això se suma al fet que la política prioritza les qüestions que donen vots. Aquesta cerca de votants fa que les persones que viuen al carrer no tingui pràcticament importància. No sé si la paraula és aporofòbia, irresponsabilitat o desbordament. La qüestió és que hi ha un problema molt greu.

“No estem avançant per solucionar el sensellarisme, sinó que estem començant a anar marxa enrere”

I si ens centrem en Barcelona, com està impactant el nou govern municipal i el Pla Endreça en les persones sense llar?
El Pla Endreça no sabem gaire bé què és. Sí que és veritat que hi ha més pressió cap a aquesta població i una visió més estigmatitzadora i culpabilitzadora de la pobresa; una visió que rebutja aquesta població.

Heu tingut converses amb l’Ajuntament?
Sí. No ens agrada la visió que sembla que s’està tenint del sensellarisme, com amb el tema de l’empadronament. Sembla que estem anant enrere en els drets de les persones que dormen al carrer. Pel que fa al padró, se’ns va dir que calia ordenar-lo, i això està molt bé, però en realitat s’ha començat a ordenar per un grup de persones minúscul: les persones empadronades en entitats. En una ciutat on hi ha dos milions de persones, n’hi ha que no estan empadronades de forma correcta per poder inscriure un fill en una escola o en una altra. Al final hi ha ciutadans que es poden tocar fàcilment i altres que no. Jo crec que hi ha una visió estigmatitzadora de les persones que dormen al carrer perquè es pensa que són uns mantes i uns immigrants que venen aquí a robar, en lloc de tenir una visió propera als drets humans. En realitat, si s’acabés la pobresa, tindríem un problema. Qui recolliria la fruita a un preu tan barat? Qui cuidaria les nostres persones grans? És trist, però l’emigració és la pobresa que fa que nosaltres visquem millor.

La celebració de la Copa Amèrica pot tenir un impacte negatiu per a les persones sense llar?
Cal anar molt amb compte amb tot el que busqui fer una ciutat bonica i atractiva. No s’ha de confondre fer una ciutat bonica amb fer una ciutat que amagui la realitat. Si un dia venen convidats a casa i volem que tot estigui impecable, no podem guardar-ho tot en un calaix. El tema és que les persones que viuen al carrer no contribueixen a aquesta estètica. Ara no ho tinc del tot clar, però és probable que en barris com la Barceloneta hi hagi hagut algun desplaçament de persones sense llar.

Has notat un canvi de mirada cap a les persones sense llar des que l’extrema dreta ha anat guanyant presència política i mediàtica?
Fa 12 anys, quan demanàvem que ningú dormís al carrer, tothom pensava que era impossible, però el missatge al final va anar quallant. En canvi, amb la irrupció de l’extrema dreta aquest missatge s’ha posat en risc i fins i tot han intentat revertir-lo. Per tant, la feina que s’ha fet durant tots aquests anys des de les entitats i el sector social ara està en dubte.

I pel que fa als cossos policials, hi ha hagut un canvi de tracte amb l’arribada del nou govern municipal de Barcelona?
Entre les persones que viuen al carrer hi ha una mica més de prudència. Sempre ha sigut una relació delicada. I bé, sí que hi pot haver una mica de canvi de tendència. Si els alts comandaments no insisteixen que les persones que viuen al carrer s’han de tractar de manera diferent, la relació es tensa. Perquè si tu ets un agent de policia, has d’entendre que les persones sense llar salten més de pressa perquè dormen malament i estan molt irritades per la vida que tenen.

“L’emigració és la pobresa que fa que nosaltres visquem millor”

El 2020, un policia va disparar a una persona sense llar al passeig de Sant Joan de Barcelona. En aquests 12 anys que portes, aquell va ser el moment més difícil que has viscut?
Va ser delicat, perquè ens vam personar com a acusació popular contra el cap de la Guàrdia Urbana. També va ser difícil amb la pandèmia, quan va haver-hi denúncies contra les persones que dormien al carrer. Hi ha moments molt complexos, però la veritat és que tens recursos i fas tot el que pots amb aquests recursos. Després també va ser dur quan va esclatar la guerra d’Ucraïna, que va disparar la inflació per a tothom. Econòmicament, va ser complicat perquè va produir-se una baixada important dels donatius.

I quins són els moments en els quals t’has sentit més realitzat com a director d’Arrels?
Crec que precisament quan fem nous projectes. Els moments en què avancem són molt satisfactoris.

Ja per acabar, el 30 de juny deixes el càrrec. Sabem qui et substituirà?
La Bea Fernández, l’actual cap de l’equip jurídic.