Turisme i precarietat laboral: un binomi que s’accentua?

Tot havia de ser diferent. Almenys això és el que alguns representants polítics afirmaven enmig de la pandèmia. Després de l’aturada, arribaria un turisme més sostenible, respectuós amb el veïnat i amb més drets per als treballadors. Malgrat tot, amb la reactivació del sector, de moment no hi ha símptomes d’aquest canvi.

Realment ens trobem en la mateixa situació? Ha canviat alguna cosa la pandèmia? Segons les treballadores vinculades al sector turístic que van participar dijous passat en una taula rodona organitzada pel col·lectiu d’investigació i comunicació Alba Sud, a la Facultat de Geografia de la Universitat de Barcelona (UB), si parlem de drets laborals, la situació avui és pitjor que abans de la crisi sanitària.

L’esdeveniment, titulat BCN, marca turística: feina sense drets. Les veus treballadores del turisme, va reunir Eulàlia Corralero, extreballadora del sector hoteler, Isabel Flores, vinculada al comerç, Maria Jesús Navarro, guia turística, i Irma Miranda, treballadora del sector dels esdeveniments.

Menys drets

La pandèmia va agafar per sorpresa un sector que fins aleshores anava amb el vent a favor. “En el món dels hotels no sabíem què era una crisi”, explica Corralero. Per això, l’aturada va servir a moltes treballadores que es dediquen a fer la neteja de les habitacions, les denominades cambreres de pis, per reflexionar sobre la feina que feien. Quan van tornar, “els empresaris volien recuperar la mateixa manera de treballar, però retallant drets”, afirma aquest testimoni. “Ara, el nou model al sector hoteler implica subcontractar la gestió i reduir al màxim els costos en personal”, afegeix.

En una situació similar es troba el sector del comerç. “Amb la pandèmia, vam haver de treballar com mai per gestionar la demanda en línia”, diu Flores. Ara, tot i aquest sobreesforç, les condicions laborals estan empitjorant, detalla, perquè després de retallar plantilles no s’ha contractat la gent que es va acomiadar. A més, els horaris partits que s’allarguen fins a la nit són comuns al sector. “Fem horaris que no permeten la conciliació familiar”, lamenta Flores.

Per la seva banda, Navarro explica que, després de moments molt durs en ple confinament, en què no cobrava ni 500 euros amb les ajudes, el sector dels guies turístics s’ha reactivat amb uns nous estàndards de qualitat laboral. “La gent està abaixant preus de forma dràstica”, explica. “Jo he tingut sort de poder-los mantenir”, afegeix. Amb tot, viure dignament de la seva professió és cada dia més difícil i s’ha plantejat deixar-la.

És la mateixa situació de precarietat a la qual fa al·lusió Miranda. Aquesta treballadora del sector dels esdeveniments relata que en pocs anys ha passat de cobrar 15 euros l’hora a guanyar-ne sis. “Fem la feina que la gent no vol fer: jornades de 15 hores molt mal pagades”, diu.

Manca de treballadors

Segons detalla Ernest Cañada, membre d’Alba Sud, “el sector del turisme sempre s’ha basat en mecanismes de precarització molt intensos”. Es refereix a salaris baixos, una constant devaluació de la feina, una dinàmica de reduir costos o la pressió per fer tasques que queden fora de la feina per a la qual s’ha estat contractat.

“Amb la pandèmia, aquests mecanismes s’han accentuat”, considera Cañada. Moltes persones que es dedicaven a aquest sector han marxat cap a altres activitats per la precarietat que vivien, i les empreses, a causa de la situació d’incertesa, estan contractant menys personal. Això genera una situació de precarietat encara més gran i una paradoxa: si bé no es contracta personal, els empresaris no saben on aconseguir nous treballadors.

“A l’Estat espanyol, aquesta manca de personal, en lloc de fer que les condicions de treball millorin, se supleix amb treballadors migrants”, afirma el d’Alba Sud. Dit d’una altra manera: les empreses prefereixen contractar treballadors als quals puguin exigir sous baixos i jornades de moltes hores. De fet, Corralero assegura que als hotels s’estan contractant noies vingudes de països pobres de l’Àfrica. És una pràctica que s’ha vist en altres sectors com el de la fruita. Elles assumeixen unes condicions de vida precàries. “Viure en ciutats turístiques és cada vegada més difícil, perquè els preus no estan a l’abast dels treballadors mal pagats”, denuncia Corralero.

“Transformar el sector”

“És clar que nosaltres volem que el sector turístic millori la seva estructura salarial, només faltaria! I discutim sovint aquest tema amb els hotelers i els sindicats. Però no podem obligar ningú a estar per sobre del salari mínim interprofessional”, afirmava a finals de l’any passat el regidor de Turisme de l’Ajuntament de Barcelona, Xavier Marcé, en una entrevista al Línia.

Marcé argumentava aleshores que les entitats que critiquen aquest aspecte del sector “tenen raó”, però que “també cal dir que, en general, tots els sectors estacionals tenen problemes de precarietat”. Amb tot, el regidor de Turisme apostava per continuar “transformant un sector que és molt important per a la ciutat en tots els sentits”.