El 43% dels treballadors espanyols se sent estressat. Foto: Àlex Recolons/ACN
La majoria, sempre que pot, ho fa una mitjana de cinc dies a la setmana, vuit hores diàries. Molts es preparen durant dècades per poder-ho fer fins als 65 anys o més enllà. Amb tot, malgrat ser un acte tan comú a les nostres vides i societats, pocs en saben l’origen etimològic.
La paraula treball prové del llatí tripalare, que a la vegada deriva del substantiu tripalium. El tripalium era un jou format per tres pals al qual es lligava els esclaus per fuetejar-los. En temps remots, quan la majoria de persones treballava al camp de sol a sol, ràpidament es va començar a utilitzar aquella paraula per definir l’esforç físic, i des d’aleshores el concepte ha perdurat fins als nostres dies.
De fet, si tenim en compte el que de vegades suposa el treball per a qui l’exerceix, podem dir que l’etimologia no podia estar més ben triada.
Emmalaltir per treballar
Des de fa anys, l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) estudia els casos de malalties relacionades amb el món laboral que es produeixen a la ciutat. En els últims dos anys, l’organisme ha quantificat 616 casos de persones que pateixen malalties d’aquesta mena. Podrien semblar pocs. De totes maneres, es refereix a casos diagnosticats de forma definitiva en què el treball ha estat causant d’una malaltia física o mental.
És el cas d’una dona de 60 anys que treballava en una empresa de serveis funeraris. Segons relata l’ASPB, la treballadora “acumulava una experiència de més de 20 anys fent tasques d’atenció directa a la clientela, relatives a la gestió de cerimònies civils i de vetlles”. Tot i això, en els darrers 4 anys la treballadora havia assumit canvis freqüents de torn i durada de la jornada diària de treball i havia estat traslladada en diverses ocasions de tanatori.
Amb l’arribada de la pandèmia, la treballadora va veure incrementada de forma inhumana la seva càrrega de feina. Cada cop tenia més tasques assignades i “els esforços de contenció emocional”, que havia de fer “davant les famílies usuàries dels serveis funeraris”, eren més grans. Finalment, després de 8 mesos treballant en aquestes condicions va desenvolupar, en paraules de la seva metgessa, “un trastorn d’ansietat generalitzada”.
La pandèmia ha fet augmentar el malestar psicològic de la població i això s’ha traduït en un nombre més alt de casos de malalties del treball relacionades amb la salut mental. Més del 75% estaven relacionats amb patologies d’ansietat o depressió.
Les víctimes del treball
Podem parlar d’un tipus de persona més susceptible a patir una malaltia relacionada amb el treball? El cert és que, segons indica l’ASPB, la resposta a aquesta pregunta és afirmativa.
La majoria dels casos diagnosticats tenien una edat d’entre 42 i 45 anys, un de cada cinc pacients era personal dedicat a l’àmbit del comerç i en la seva gran majoria (70%) eren dones.
Per la seva banda, les persones estrangeres, que amb freqüència estan sotmeses a més pressió en el sector laboral, van representar una important bossa de persones afectades per aquesta mena de malalties. Un de cada tres pacients havia nascut fora de l’Estat espanyol.
Treball essencial
La pandèmia ha afectat més unes feines que d’altres. Així ho indica l’ASPB, que afirma que els sectors essencials són els que pitjor ho han passat amb la crisi sanitària que encara dura. Entre d’altres, es refereix a persones que es dediquen als establiments comercials al detall, als serveis sanitaris i assistencials, a les persones que estan de cara al públic i a les que es dediquen a serveis com la neteja. “L’empitjorament de les condicions de treball d’aquests col·lectius, a causa de la pandèmia, pot haver tingut un impacte negatiu en la seva salut”, afirma l’ASPB.
El cas de l’Elisenda és significatiu. Treballa en un CAP del districte de Sarrià-Sant Gervasi i reconeix que, des de fa mesos, se sent com en una fàbrica de muntatge, absolutament alienada. “Només faig covid”, diu. Alhora, està constantment exposada a infectar-se, i tot i que ja té la tercera dosi, la preocupa poder contagiar el seu marit. “Té problemes pulmonars, i si es contagiés, podria tenir problemes greus”, diu per sentenciar que “tot és una merda”.
Un mal país per treballar
Davant d’aquests testimonis i xifres cal preguntar-se el següent: estem davant d’una problemàtica puntual intensificada per la covid o, per contra, el model de treball a casa nostra ens produeix malestar?
Un informe de la consultora estatunidenca Gallup presenta per a l’Estat espanyol un panorama relatiu al treball d’allò més desolador i que explicaria per què hi ha gent que acaba patint una malaltia relacionada amb el treball.
Les xifres són contundents: només un 8% dels treballadors espanyols està compromès amb la feina, mentre que en indrets com Islàndia aquesta xifra arriba al 22%. Per altra banda, els treballadors espanyols són dels més infeliços de l’Europa occidental. Només un 42% creu tenir una vida pròspera, quan a Finlàndia són un 85%.
A més, un 47% dels treballadors afirma sentir-se molt preocupat en el seu dia a dia laboral, i un 43% està molt estressat. Tot això converteix l’Estat espanyol en l’indret en què els treballadors estan més enfadats (27%) i en un dels llocs on també estan més tristos (23%).
