Resseguint els rastres de les classes treballadores a través de la petanca

L’Antonio era pintor, i ara que s’acaba de jubilar passa les tardes amb els amics jugant a petanca. Té les mans dures i restes de pintura, perquè encara pinta pisos si l’hi demanen. “Aquí n’hi ha molts que eren taxistes, paletes o que treballaven en impremtes”, explica assenyalant un nombrós grup d’homes grans que juguen a petanca.

És president del Club de Petanca de la Font Castellana, al barri barceloní de Can Baró, al districte d’Horta-Guinardó. Aquesta entitat es va fundar el 1974, i el 1977 es va federar.

El parc on cada tarda juga l’Antonio abans era un descampat ple de barraques. Amb el temps, els veïns van allisar el terreny i van construir les pistes que avui hi ha a l’ombra de dos grans blocs de pisos que tenen més de mig segle de vida.

La petanca, tot i que ara es reivindiqui com una afició que practiquen joves amb aires moderns, té un passat obrer indiscutible que s’aprecia en els homes i dones grans que encara hi juguen.

 

Una afició de classe

Des del diari Línia hem volgut esbrinar on es troben els 37 clubs de petanca que hi ha registrats a Barcelona. La gran majoria s’ubiquen a Nous Barris, Sant Martí i a les zones de muntanya del Guinardó. També n’hi ha a Sants. A ciutats amb passat obrer també hi ha presència de clubs: l’Hospitalet en té 12, Badalona 22, Cornellà 6 i Santa Coloma 7. Altres indrets sense cultura obrerista en tenen molts menys. A Sant Cugat, per exemple, n’hi ha quatre, i a Tiana, un.

Segons explica el vicepresident de la Federació Catalana de Petanca Jonathan Ferrari, el primer club que es va crear al territori va ser el Club Barcelona, l’any 1954. Va ser una colla d’amics que pertanyien a una coral, que en un viatge a França pels volts del 1950 van descobrir el joc i quan van tornar a Catalunya el van començar a practicar al Moll de la Fusta.

“Un dels seus impulsors més importants de l’esport a casa nostra va ser Mario Bascompte, que quan era petit havia viscut a França amb 12 o 13 anys va tornar a Catalunya”, relata Ferrari. En aquest sentit, l’esport es va inventar a França al segle XIX i actualment, amb més de 300.000 federats, aquest país és la primera potència mundial en petanca, just per davant de Tailàndia. “Bascompte hi jugava a l’escola perquè és molt típic a França”, diu el president de la federació.

Com va arribar a Barcelona?

Moltes persones d’arreu de l’Estat anaven a França a veremar o a treballar com a mà d’obra en fàbriques. En part, ho feien perquè allà hi havia una important comunitat d’exiliats després de la Guerra Civil Espanyola. “Amb 12 anys vaig anar des de Granada a França per treballar al camp i després, quan vaig tornar, em vaig instal·lar a Can Baró”, explica l’Antonio. Com ell, els que juguen a les pistes de la Font Castellana van passar pel país veí als anys 60. Venien de Galícia, Andalusia o Múrcia.

A partir dels 70 i els 80, la petanca va viure un auge a Barcelona. A l’arribada de migrants espanyols vinguts de França cal sumar-hi la fi del règim franquista, que va fer que molts exiliats tornessin a la que quaranta anys enrere havia estat la seva terra. “Es va viure un boom de clubs a la ciutat”, explica Ferrari. “El club i les pistes les van muntar gent del barri quan aquí tot eren camps i barraques… Quatre que ja estan morts”, recorda l’Antonio.

En aquells temps, aquest veí de Can Baró treballava a la fàbrica. “Ho hem passat molt malament, però la meva dona i jo hem pogut donar vida i feina a tres fills”, afirma. “No entenc com els que ens deixaven anar els gossos quan demanàvem menjar ara guanyen les eleccions”, diu.

La caiguda de la petanca

Actualment, els clubs a la ciutat han quedat reduïts a la meitat, i aquest esport que a França fins i tot es retransmet per televisió és associat a la gent gran. “Barcelona té un deute històric amb la petanca”, considera Ferrari. El president denuncia que els clubs subsisteixen com poden.

És la mateixa idea que queda recollida en les paraules de l’Antonio: “Abans teníem un equip de dones, un equip d’homes i érem uns 150 membres”, explica. Parla en passat perquè la pandèmia va ser tota una escabetxina. “Molts ens va deixar”, lamenta.

Amb tot, Ferrari es mostra optimista. “Hi ha gent jove que hi juga i, encara que es coneix poc, la petanca té un vessant competitiu”, afirma el president de la Federació per afegir que hi ha “entre 3.000 i 4.000 persones que hi juguen a la ciutat, 9.000 federats a tota Catalunya i en el passat el país ha donat campions mundials”. Malgrat això, Ferrari reconeix que estem lluny d’altres latituds com els països escandinaus, on aquest esport ha calat entre el jovent.

Sigui com sigui, la petanca es manté en molts parcs i places. Es conserva per aquells homes i dones de classe treballadora que van trobar en aquest esport una forma de comunitat i de fer barri. “Ens trobem amb els amics, juguem, de vegades discutim de política, però ens ho passem molt bé”, diu l’Antonio. Les boles metàl·liques encara ressonen en les mans plenes de durícies.