La resistència dels cinemes de només una sala: els últims mohicans de Barcelona

Videoclubs, quioscos, cabines telefòniques i també les sales de cinema d’una única pantalla. Hi ha coses que es van perdent, tot i que algunes no del tot. D’aquests cinemes, a Barcelona en queden molt pocs –tres, per ser exactes–, i sobreviure no és una tasca senzilla a hores d’ara.

Fa uns quants anys, a mitjans del segle XX, Barcelona era una ciutat amb molta tradició de cine i de sales petites, de barri, que tenien una sola pantalla i que eren punts culturals de referència. Amb el pas dels anys, l’evolució de la societat i les transformacions econòmiques han fet que, a poc a poc, aquest tipus de cinema hagi anat tancant.

Quines són les sales que aguanten? Parlant estrictament de sales de pantalla única que encara funcionen com a cinema queden el Cine Maldà, que és el més antic i va obrir el 1945; el Phenomena, conegut per la seva cartellera de clàssics i pel·lícules actuals i nascut el 2014; i el cine cooperatiu Zumzeig, que va obrir un any abans, el 2013. A banda, hi ha el cas del Cine Aribau, que té diverses sales però que encara manté, a part, la sala independent amb la qual es va fer un nom a la ciutat. Fins fa poc s’utilitzava per a ocasions especials i no funcionava com a cine quotidià, però el passat mes de juny l’empresa Mooby Cinemes va impulsar la seva reobertura. En aquest cas, però, el matís respecte dels altres tres és important, ja que la sala forma part dels cinemes Aribau.

Model i públic concret

Aquestes tres sales són cines que segueixen models diferents, amb programacions molt variades i adreçades a públics més concrets. Aquest fet és un dels elements més diferenciadors davant de les grans sales comercials, cosa que els permet tirar endavant els seus projectes, tot i les dificultats que suposa el fet de tenir només un espai.

D’una banda, el Maldà, situat al Gòtic, és un cine molt econòmic amb ofertes per passar tota una tarda veient pel·lícules. L’investigador de la història dels cinemes de Barcelona Roberto Lahuerta explica que ha tingut molts problemes econòmics últimament, però considera que continuarà al peu de canó fins que el seu propietari es jubili.

El Phenomena, per la seva banda, és la sala més coneguda de les tres. “Té molta tirada, té el seu públic i els propietaris van invertir-hi molts diners per tenir la qualitat d’imatge i so que tenen”, diu Lahuerta. Situat a la frontera dels barris de la Sagrada Família i el Baix Guinardó, ofereix una programació de grans clàssics de diferents èpoques, a més de cartellera actual. El seu tret característic és el so de qualitat.

Per últim, la sala Zumzeig, al barri d’Hostafrancs, és un projecte que actualment es pot considerar únic a la ciutat. Un dels socis fundadors i coordinador de programació, Albert Triviño, en fa una valoració després d’haver superat la seva primera dècada: “Ja vam entrar-hi remant a contracorrent, fent una programació amb cine de marges, independent, d’autor i experimental, i encara ho intentem mantenir”, diu. I és que el seu cas és pràcticament oposat al del Phenomena, ja que dona veu a cineastes joves i poc coneguts, però tot i això ha aconseguit fidelitzar molt públic.

Per què agraden?

Més enllà de la manera de funcionar de cada sala i a quin públic es vol adreçar, la visió en primera persona d’un client habitual a aquestes sales és important. Ferran Llerena és un jove de 24 anys que ha estudiat Comunicació Audiovisual i que ara comença a dedicar-se al món del cinema, la publicitat i els videoclips fent de foquista. La seva vocació és important, perquè és el que explica la seva passió per anar a sales petites, especialment al Phenomena, tot i que també al Zumzeig. “M’agrada anar-hi perquè trobo que l’experiència és força diferent. El tracte és més proper, i a mi, entendre la tècnica de com està feta la pel·lícula m’agrada”, argumenta.

El futur de les sales petites, però, és incert. Triviño remarca que estan contents amb la seva, però reconeix que des que van obrir han viscut deu anys de “batalla constant”. “Sempre hem lluitat per mantenir el nostre model davant l’exhibició competitiva i comercial de les grans sales, però ens falta suport de les institucions per ajudar a tirar endavant projectes com el nostre”, reivindica.

Amb tot, el soci fundador del Zumzeig acaba dient que el futur del cine independent “passa per les sales petites”, però al mateix temps reconeix que la programació oposada a la seva que ofereix el Phenomena, per exemple, ajuda el negoci.