Quan l’horror es fa turisme

Els rastres de la Guerra Civil que queden a Barcelona són inacabables. El parc de la Ciutadella va ser un camp de concentració per a presoners polítics. Al Palau Nacional, que avui allotja el MNAC, hi arribaven els ferits del front després que es convertís en un hospital de campanya. A la plaça de Sant Felip Neri, al centre de Barcelona, encara s’hi poden veure les marques de la metralla causades per les bombes. El Mercat de Sant Andreu va ser utilitzat com a refugi subterrani antiaeri. Al Fossar de la Pedrera, al cementiri de Montjuïc, hi ha enterrats els cossos de persones afusellades durant la guerra i la dictadura. El Castell de Montjuïc, presó i lloc d’execució, va ser un indret destacat de la repressió franquista.

Els escenaris barcelonins de la guerra no s’acaben: el carrer Bailèn, el carrer Tallers, el carrer Sant Rafael, el carrer de la Unió, el carrer de les Carolines, el barri del Poble-sec… Tots ells van ser escenari de batalles en els últims compassos de la guerra.

Com es viu tot aquest patrimoni històric en una ciutat que rep cada any més de 12 milions de turistes? Com es pot fer de la memòria de l’horror una cosa a visitar? No és senzill.

Problemes entre memòria i turisme

El memorial als jueus assassinats de l’Holocaust, a prop de la porta de Brandenburg, a Alemanya, ha estat escenari de com la ximpleria humana pot arribar a les seves cotes més altes.

Aquestes imatges, però, són l’excepció. Segons reconeix Carla Izcara, del col·lectiu d’investigació sobre el turisme Alba Sud, a Alemanya i Polònia s’han fet esforços per unir de manera racional memòria i turisme. “Les xarxes fan que es magnifiqui el problema de la banalització i la frivolitat”, argumenta.

En aquest sentit, Barcelona no s’escapa d’aquesta qüestió. Dos dels casos més notoris de la ciutat són les bateries antiaèries del Carmel i la plaça de Sant Felip Neri. “Pel que fa al primer espai, no és tant que hi hagi una banalització, sinó que s’ha convertit en un lloc de desmemòria”, diu Izcara. Es refereix al fet que els visitants que fan parada al Turó de la Rovira desconeixen que és un dels escenaris de la Guerra Civil.

Respecte a la plaça situada al centre de Barcelona, la investigadora considera que és part del problema majúscul de “turistificació i venda” que viu la ciutat. Les aglomeracions que es produïen a la plaça posaven en seriosos problemes l’escola que feia els esbarjos a l’espai, i de vegades els turistes, segons Izcara, visitaven l’indret “més per veure els infants com si fossin atraccions que per veure les restes de la guerra”.

Malgrat això, l’integrant d’Alba Sud alerta que la tendència a la patrimonialització pot acabar privatitzant els espais de la ciutat. “Tot i que el que succeïa amb les festes no tenia sentit, el que ha passat amb la tanca que s’ha instal·lat al Carmel és un exemple de privatització”, lamenta.

“Hi ha molts refugis antiaeris a Barcelona”, assenyala per afegir que la recuperació de la memòria no passa “per recuperar-ho tot”. “Les necessitats de la població local han d’anar per davant de les del turisme”, afirma.

Què és el turisme?

En aquest debat entre turisme i memòria, potser cal anar a l’arrel. “El problema és el concepte que tenim de turisme”, diu Izcara. Un infant que no és barceloní que visita la Model és un turista? Un barceloní que va als búnquers del Carmel per entendre què hi va passar, què és? “Hem d’ampliar el que entenem per turisme i comprendre’l des de la perspectiva de l’oci en clau local”, assevera.

A més, la investigadora considera que perquè el turisme adopti aquesta dimensió també és molt important comptar amb mediadors que siguin de l’entorn local, com les associacions veïnals i les entitats memorialistes. “Les persones afectades i que són protagonistes de la memòria també ho han de ser de com s’articula la proposta turística, sempre amb un objectiu pedagògic, pensat per a la població local i fet per la població local”, afegeix.

En aquest sentit, hi ha iniciatives que s’emmarquen en aquesta manera d’entendre el turisme o la memòria. Culruta o el projecte d’Ana Sánchez de recuperació dels més de 1.300 refugis de la ciutat en són exemple.

Què és la memòria?

A Barcelona conviuen molts passats als marges que no s’han recuperat. Un altre cop les bateries antiaèries són una mostra d’aquesta qüestió. Allà, a més de la Guerra Civil, també s’hi pot resseguir el rastre del barraquisme, ja que als anys 50 algunes famílies de migrants es van instal·lar en el que aleshores es denominaria el barri dels canons.

Així mateix, la capital catalana també té altres dilemes memorialístics per solucionar, com el seu passat esclavista.

Per això, i tornant a la guerra i a la dictadura, des d’Alba Sud s’aposta per convertir els espais de la Model i de la comissaria de la Via Laietana, que durant la dictadura franquista va ser un lloc de repressió política, tortura i fins i tot assassinats, en dos espais de memòria. Referint-se al segon dels casos, Izcara remarca que “actualment continua sent una comissaria i segueix exercint una simbologia repressiva”.

Així mateix, tot citant la consellera de districte de l’Esquerra de l’Eixample i activista de la memòria democràtica Mar Trallero, des d’Alba Sud assenyalen que la potencialitat de vincular els moviments i espais de memòria amb el públic local és clara: “Fer més conscient el veïnat sobre la història passada del lloc on vivim. A partir dels llocs quotidians podem conèixer millor el nostre passat, i això ens enriqueix com a persones i societat, generant clars beneficis comunitaris”.